Exposiciones y Actuaciones individuales

  • "Flors per a recordar-vos" Acte grupal

    Del 5 al 21 de Novembre, 2.014

    Centre Cívic Matas i Ramis. (Barcelona)

    Flors per a recordar vos 2014 CartelActe grupal on es realitzaran flors amb diferents materials i es decorarà amb elles el pati del centre simulant un jardí.

    Cada una d’aquestes flors seran en record d’alguna de les víctimes de la violència de gènere al llarg d’aquest any 2014.

    A càrrec de Marisa Ordóñez.

    Fotos

    Foto 1 Flors per a recordar vos 2014 Foto 2 Flors per a recordar vos 2014

    Foto 3 Flors per a recordar vos 2014Foto 4 Flors per a recordar vos 2014Foto 5 Flors per a recordar vos 2014

    Collage

    Flors per a recordar vos 2014 Collage

    pdf ver Programa de actividades

  • Una passejada per Horta, Escultures al Jardí i Pintant les paraules

    Setiembre 2.011

     Centre Cívic Matas i Ramis. (Barcelona)

    Una passejada per Horta

    L’obra de la Marisa Ordoñez és d’una varietat i qualitat artística indiscutibles com ho és la seva vinculació amb el barri d’ Horta i amb el Centre Cívic Matas i Ramis. Artista, professora de tallers de pintura i photoshop, dinamitzadora d’espais grup als en els seus tallers i conductora del projecte Llegim i Compartim del centre cívic, entre d’ altres. Esdevé una col·laboradora multi disciplinar i especialment implicada en teme

    s de gènere i participació. Tot això, des d’ una visió integradora de la vessant artístico-social que vehicula amb senzillesa i proximitat. 
    Aquesta exposició coincidint amb la programació de la Festa Major d’ Horta, és un bon exemple de l’ estreta relació temàtica i de trajectòria artística i personal de la seva autora amb el barri.

    Sílvia Serra. 
    Directora del Centre Cívic Matas i Ramis.

    Marisa Ordóñez, artista multi disciplinar, essencialment escultora, però que també posseeix obra en les disciplines de pintura, dibuix i fotografia, presenta una diversitat d'obra en una antològica que incideix en tres aspectes: escultura, pintura i foto- dibuix- pintura. 
    La seva escultura, de la qual podem contemplar una selecció dels seus començaments fins a l'actualitat en ‘Escultures al Jardí’, es fonamenta en el primitivisme sustentat per l'avantguarda històrica, connectant amb les possibilitats expressives més íntimes de les cultures antigues. Hi ha un clar fil argumental amb el concepte de l'ingenu, emplaçat en línia amb l'expressivitat del primitiu, però, també, enllaçant amb les cultures de la primera meitat del segle XX, innovant, marcant el seu propi llenguatge. Connecta amb Henry Moore, Picasso i el totemisme, en una dinàmica del femení singular. Lo primitivista domina en les formes escultòriques, però dotant-li de moviment continu, sustentant la figura del femení des del vessant més energètic, dintre de l’actitud serena, de la mirada tranquil·la, encara que tot això enquadrat en un ambient lliure de negativitat on la dona busca la seva llibertat. 

    “Una passejada per Horta”, constitueix un recorregut sensible i intimista pel barri que la va veure créixer i desenvolupar-se com artista. És una sèrie elaborada sobre paper, a força de fotografies digitals tractades prèviament, a les quals incorpora personatges dels seus dibuixos, amb la dona com dominant. Tot això ho imprimeix en paper especial i a continuació pinta sobre la impressió relacionant ambdues. Ens descobreix els més recòndits racons de Horta, des de la perspectiva de qui se sent part de la seva idiosincràsia en els seus collages de foto-dibuix-pintura. 
    El tercer àmbit de la mostra és el titulat “Pintant les paraules” on els seus personatges i la dona enllacen amb les obres dels creadors i literats universals, incorporant a les seves pintures frases de llibres emblemàtics que marquen època i que interactuen amb la força de la pintura. Tot això en un ambient en el qual destaca la idea dintre de la seva dinàmica pictòrica, interrelacionada amb les idees de l'autor del llibre corresponent. El resultat és una combinació de disciplines en la qual lo plàstic es dibuixa com part essencial d'un tot indissoluble, però, alhora, ple de picades d'ullet coincidents.

    Joan Lluís Montané
    De l'Associació Internacional de Crítics d'Art. 

    Escultures al Jardí

    ...

    Pintant les paraules

    ...

    Videoteca (btv noticies 22/09/2011)

    La Marisa Ordóñez és una pintora i escultora lleonesa, però viu a Horta des de ben petita. El barri i la figura de la dona han estat els eixos de la seva carrera artística, i això li va valer fa uns anys la Medalla d'Honor de la ciutat. Ara, després de molts anys, torna a exposar al Centre Cívic Matas i Ramis on proposa "Una passejada per Horta".

    Una passejada per Horta

    Que bonicQué bonic!
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 20x45cm
    sentic la naturaSentint la natura
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 20x45cm
    carre de la planaCarrè de la Plana
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 20x45cm
    a lombra del arbreA l'ombra de l'arbre
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 20x45cm
    torre del relogeTorre del relloge i torre d'aigua
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 20x45cm
    paseis i combersaPasseig i conversa
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 20x45cm
    plasa eivissaPlaça Eivissa
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 30x21cm
    creu carre campoamorCreu carre Campoamor
    Fotografial, dibuix i acrilic
    Mides: 30x21cm
    parella al prq laberintParella al Parc del Laberint
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 30x21cm
    racol aberintRecó del Laberint
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 15x15cm
    raco laberin rosaRecó del Laberint en rosa
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 15x15cm
    carrehortaCarrer d'Horta
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 15x15cm
    dona al laberintDona al Laberint
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 15x415cm
    plasa santas creusPlaça Santes Creus
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 21x30cm
    un descans al parcUn descans al parc
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 21x30cm
    blibioteca can marineBiblioteca Can Mariné
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 21x30cm
    font carre campoamorFont carrer Campoamor
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 21x30cm
    recordan juan brossaRecordant a Joan Brossa
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 21x30cm
    an parc del laverintAl parc del Laberint
    Fotografia, dibuix i acrilic
    Mides: 21x30cm
  • 'YO NACÍ LIBRE”. La mirada de Cervantes en las mujeres del Quijote

    Del 1 al 25 de marzo en el horario de apertura de la biblioteca.

    Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda. (Barcelona)

      Una gran parte de mi trabajo está planteado en relación a la mujer y, más concretamente, en hacer visible el trabajo de mujeres que a través de la historia han intentado abrir caminos para que las circunstancias y el modo de vida de la mujer fuesen cambiando.

      El patriarcado se ocupaba de mantener el dominio masculino, y pese a los derechos ya adquiridos por las mujeres sigue rigiendo en una gran parte de la sociedad actualmente: “La negación a las mujeres de su propia historia, ha reforzado que acepten la ideología del patriarcado y ha minado el sentimiento de autoestima de cada mujer", señala Gerda Lerner en su libro 'La creación del patriarcado', feminista e historiadora también un tanto olvidada.

      Hace algún tiempo, al participar en una exposición colectiva en torno a la novela de Cervantes, “Don Quijote de la Mancha”, pensé en releerlo desde la perspectiva de género. Fue grande mi sorpresa al comprobar la visión que Cervantes tenia de las protagonistas femeninas. Según pude comprobar posteriormente, durante los últimos años se han realizado numerosos estudios al respecto, ello nos ha hecho ver que la perspectiva que tenía Cervantes era la de hacer avanzar el concepto que la sociedad de su tiempo tenía de las mujeres.

      Pero es el personaje de la pastora Marcela el que he querido destacar entre todas ellas. Primer personaje (ficticio) feminista de la literatura en castellano, autónoma con bienes propios, independientes de los hombres y libre. Defiende su libertad y sus derechos con un discurso que pronuncia en el entierro de Grisóstomo y que dice, entre otras cosas: "Yo nací libre, y para poder ser libre escogí la soledad de los campos". En muchos aspectos la presentación de Marcela es tan progresista que desafía estereotipos de comportamiento femenino, no sólo de los tiempos de Cervantes, sino incluso de hoy en día.

      Además de Marcela, otras mujeres del Quijote, sugeridas por la descripción que de ellas hace Cervantes en su novela, son las protagonistas de la exposición. El objetivo de esta propuesta es pues, dar a conocer algunos de los personajes femeninos de "Don Quijote de la Mancha". Pero son palabras de Marcela las que dan el título a la exposición: “Yo nací libre”. 

      Marisa Ordoñez

    Televisió

     Estos días se puede ver en la Biblioteca Mercè-Rodoreda, en el Baix Guinardó, la exposición "Yo nací libre, la mirada de Cervantes en las mujeres del Quijote". Son una treintena de pinturas de Marisa Ordóñez, hechas en papel artesano, donde el artista Hortencia muestra su visión de los personajes femeninos que aparecen en la novelala del Quijote.

    Galería de imágenes

    Montage de la exposición-Juana Navarro y Maria Jesus AlvarezVitrina con parte del material utilizado en la preparacion de la exposicionVista de la salaVista de la salaRafael M. Mérida Jiménez, profesor Serra Húnter de la Universitat de Lleida, conferenciante. Marisa OrdóñezRafael M. Mérida Jiménez y Marisa Ordóñez.

    Críticas y comentarios

    JO VAIG NÈIXER LLIURE.

    LA MIRADA DE CERVANTES EN LES DONES DEL QUIXOT

    Conversatori amb Marisa Ordóñez al voltant de la seva exposició.

    Biblioteca del Guinardó – Mercè Rodoreda

    (Barcelona, 9 de març de 2017)

    Rafael M. Mérida Jiménez

    (Universitat de Lleida)

      1.- Afirmaba el narrador italiano Italo Calvino que “Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir” y esta exposición así lo confirma: Marisa Ordóñez nos ha brindado una aproximación que confirma la vitalidad de Miguel de Cervantes (1547-1616) y de su obra magna (1605 y 1615), al tiempo que un ejercicio de apropiación. Esta exposición ofrece la recreación plástica de una creadora del siglo XXI, a quien, creo, le ha sucedido algo muy parecido a cuanto también proponía Calvino: “Los clásicos son libros que cuanto más cree uno conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos de verdad” (o simplemente releerlos, añadiría yo). Gracias a esta exposición de Marisa Ordóñez, redescubro otro Don Quijote a través de su arte. No es mérito menor, ni mucho menos, pues dota a la obra magna cervantina de valor y vigencia más de cuatro siglos después de su publicación.

      2.- Marisa ha realizado 30 creaciones a partir de un conjunto muy plural de personajes femeninos de la novela: entre ellos, por supuesto, se encuentra el más popular, Dulcinea del Toboso, acompañada de un rico plantel de mujeres de las más diversas condiciones “sociales” (del pueblo llano a la aristocracia). Esta selección confirma una realidad que, aunque perogrullesca, merece destacarse. A pesar de que, como muy bien sabemos, el protagonismo de la obra recaiga en una 2 pareja masculina, el universo femenino brilla con luz propia. Y este universo merece ser revisitado por muy diversas razones, antes y después de un 8 de marzo.

    Gracias a Marisa, podemos concentrar nuestra mirada en un ámbito al que se ha prestado menos atención de la que imaginaríamos. Hasta fechas relativamente recientes, la obra de Cervantes apenas había sido valorada desde los estudios feministas y de género, a pesar de que a lo largo del siglo XX no hayan sido pocas las escritoras que han vindicado esta mirada de forma más o menos explícita, como sería el caso de la filósofa María Zambrano, una de las escasas mujeres galardonadas con el Premio Cervantes, el más importante de las letras en lengua española. Zambrano fue, de hecho, la primera mujer en recibirlo, en 1988.

      3.- Cabría subrayar, no obstante, que el universo femenino cervantino es muy amplio, y no se limita al Quijote. Como muchos de ustedes recordarán, algunas de las “novelas ejemplares” ya remiten a las mujeres desde el título mismo: pienso, por ejemplo, en La española inglesa, Las dos doncellas, La gitanilla o La ilustre fregona. Pero también en otras obras de Cervantes, como La Galatea, novela pastoril de 1585, o su obra póstuma, la novela bizantina Los trabajos de Persiles y Sigismunda, que vio la luz en 1617. Cervantes fue un autor que prestó voz y concedió protagonismo a las mujeres de su tiempo a lo largo y ancho de su producción literaria, en prosa y en verso.

    Este rasgo merece ser destacado, pues constituye una buena metáfora de la modernidad de Cervantes. De la misma manera que Don Quijote de la Mancha no es sólo una sátira a los libros de caballerías, las mujeres cervantinas forman parte de esa voluntad de nuestro autor por representar la experiencia humana en toda su realidad compleja. Una voluntad y, al tiempo, un logro que le convierten en el creador de la novela moderna, pues no puede existir la representación de la experiencia humana en toda su complejidad sin la presencia de las mujeres.

      4.- Esta exposición no puede ofrecer toda la diversidad femenina del Quijote, pues, como destacara Fanny Rubio, más de doscientos nombres de mujer circulan por 3 sus páginas: personajes, referencias a mujeres históricas o alegóricas, o remisiones a la Antigüedad clásica y a la cultura medieval.

    Marisa Ordóñez se ha centrado, acertadamente a mi juicio, en personajes femeninos, dotando de forma y fondo sus cuerpos, gracias a la técnica artística empleada, de gran hermosura, y acompañados por fragmentos significativos de la novela. Habrá quien podrá echar de menos alguno, pues cada lector guarda en su memoria escenas que, por una u otra razón, han pervivido con mayor frescura. Yo, sin ir más lejos, siento una cariñosa predilección por Aldonza Lorenzo, el “personaje real” en la ficción que se esconde tras Dulcinea.

    Evidentemente, Dulcinea sería la idealización extrema de un modelo de mujer que crea el caballero andante ya en el primer capítulo de la obra, afirmada y negada a un tiempo, transformada hasta en su onomástica. Aldonza, por el contrario es la mujer real, masculina donde las haya, que Sancho Panza describe con una gracia insólita en el capítulo 25 de la Primera parte. Nadie como Cervantes supo en su tiempo transformar literariamente la cara y la cruz de la feminidad –y de la masculinidad-. Nadie como él, tampoco, supo bañar una trama con esta impagable ironía.

      5.- La “modernidad” cervantina a la que aludía, a propósito del tratamiento de los personajes femeninos, merece un breve excurso. Antes afirmaba que no puede existir la representación literaria de la experiencia humana en toda su complejidad sin la presencia de las mujeres. Pero quizá valga la pena apuntar que Miguel de Cervantes estuvo en contacto –y en ocasiones en trato conflictivo- con muchas mujeres, a lo largo de casi toda su vida, empezando por las que pertenecieron a su entorno familiar más inmediato, de manera que ha podido sostenerse que personajes tan indispensables del Quijote como Dorotea, seducida y abandonada, bien pueden considerarse trasunto de experiencias nada abstractas. 6.- Marisa Ordóñez confiesa que el personaje de Marcela ha sido uno de los que más le han cautivado y llega a considerarlo el primer personaje literario feminista 4 de la literatura castellana, como consecuencia de su autonomía y libertad, independiente de los varones. No pocas investigaciones de los últimos años han incidido en esta senda interpretativa. ¿Cómo no apreciarlo así desde nuestra perspectiva, cuando leemos “Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos” (I, 14, p. 154)?

    Marcela, a mi juicio, nace en el taller cervantino como coprotagonista de un cuento intercalado al principio de la Primera parte (su aparición se produce al final del capítulo 14) y sirve, en primera instancia, como apología de una libertad amorosa en contra de los arquetipos femeninos de la novela pastoril en los que bebe este episodio. En realidad, en el contexto histórico-literario de 1605, el episodio de Grisóstomo y Marcela sería un ataque en toda regla al neoplatonismo bucólico. Su originalidad radica en que evita las vías más comunes de vida para las mujeres reales de los siglos XVI y XVII (que son el matrimonio o el convento), en beneficio de una “soledad”, de una insólita “habitación propia campestre”, en donde el amor y la sexualidad deben estar ausentes en beneficio de la “honestidad”.

      7.- Marisa me pide que lea parte de las “razones” de Marcela, como broche entre mi intervención y la suya. Aunque se trate de un fragmento que merecería una voz femenina, imposto ahora la mía, no sin agradecerle nuevamente su generosidad:

    La honra y las virtudes son adornos del alma, sin las cuales el cuerpo, aunque lo sea, no debe de parecer hermoso. Pues si la honestidad es una de las virtudes que al cuerpo y al alma más adornan y hermosean, ¿por qué la ha de perder la que es amada por hermosa, por corresponder a la intención de aquel que, por solo su gusto, con todas sus fuerzas e industrias procura que la pierda? Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos. Los árboles d’estas montañas son mi compañía, las claras aguas d’estos arroyos mis espejos; con los árboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura. Fuego soy apartado y espada puesta lejos. (…)

    El cielo aún hasta ahora no ha querido que yo ame por destino, y el pensar que tengo de amar por elección es escusado. Este general desengaño sirva a cada uno de los que me solicitan de su particular provecho; y entiéndase, de 5 aquí adelante, que si alguno por mí muriere, no muere de celoso ni desdichado, porque quien a nadie quiere, a ninguno debe dar celos; que los desengaños no se han de tomar en cuenta de desdenes. El que me llama fiera y basilisco, déjeme como cosa perjudicial y mala; el que me llama ingrata, no me sirva; el que desconocida, no me conozca; quien cruel, no me siga; que esta fiera, este basilisco, esta ingrata, esta cruel y esta desconocida ni los buscará, servirá, conocerá ni seguirá en ninguna manera. Que si a Grisóstomo mató su impaciencia y arrojado deseo, ¿por qué se ha de culpar mi honesto proceder y recato? Si yo conservo mi limpieza con la compañía de los árboles, ¿por qué ha de querer que la pierda el que quiere que la tenga con los hombres? Yo, como sabéis, tengo riquezas propias y no codicio las ajenas; tengo libre condición y no gusto de sujetarme: ni quiero ni aborrezco a nadie. No engaño a este ni solicito aquel, ni burlo con uno ni me entretengo con el otro. La conversación honesta de las zagalas d’estas aldeas y el cuidado de mis cabras me entretiene. Tienen mis deseos por término estas montañas, y si de aquí salen, es a contemplar la hermosura del cielo, pasos con que camina el alma a su morada primera.

    Y en diciendo esto, sin querer oír respuesta alguna, volvió las espaldas y se entró por lo más cerrado de un monte que allí cerca estaba, dejando admirados, tanto de su discreción como de su hermosura, a todos los que allí estaban. (I, 14, ed. Rico, pp. 154-155).

  • "DONART". Exposición

    4 Marzo 2016 

    l'Ateneu la Bòbila (als baixos de la Plaça Sóller). (Barcelona)

     

    DONART 4 marzo 2016Gràcies a la col•laboració de les artistes i d'altres dones del districte de Nou Barris volem convidar-vos al DONART, el 4 de Març a l'Ateneu la Bòbila (als baixos de la Plaça Sóller).

    A partir de les 18:00 h tindrem l'oportunitat de poder veure quina ha estat la normalització de la violència cap a la dona dins el món de l'art, així com les obres de diferents artistes, creant un espai de reflexió i debat.

    Art i dona, dona i art; dos noms per una mateixa expressió! 
  • "Dones destacades de la Història de Catalunya"

    8 Marzo 2.014

    Centre Cívic Matas i Ramis. (Barcelona)

    Dones destacades de la Història de CatalunyaCon motivo del Tricentenario, el Ayuntamiento de Barcelona, de acuerdo con la Generalidad de Cataluña, se propone organizar una gran conmemoración ciudadana, de septiembre de 2013 a septiembre de 2014, que implicará las instituciones locales, los equipamientos, los distritos, las entidades sociales y el mundo educativo y académico.

    Por este motivo, el 8 de marzo Día Internacional de la Mujer se realizan relacionados con este tema, de ahí nace la idea de la performance Dones destacadas de la Historia de Cataluña

    Audovisual

    Performance sobre rostros de mujeres destacadas de la historia de Cataluña.

    Imágenes

    Dones destacades de la Història de Catalunya 1Dones destacades de la Història de Catalunya 2

    pdf ver Programade actividades

  • “El món femení entorn al 1714”. Exposición gráfica

    Del 5 al 21Setiembre 2.014

    Centre Cívic Matas i Ramis. (Barcelona)

    Dones del 1714 2014 LES DONES DEL 1714

    En el curt regnat de l’arxiduc Carles a Barcelona, va mostrar una certa sensibilitat per la situació de les dones. Entre el 1706 i el 1707, dictà unes ordenances militars que les protegien en temps de guerra: el rapte i la violència física serien castigats amb la pena capital. Va tenir cura també de les esposes dels soldats: si estaven amb el marit, quedaven incloses sota la jurisdicció del regiment i, si eren en un altre lloc, sota la jurisdicció militar.

    D’altra banda, mentre l’arxiduc tingué la cort a Barcelona, hi hagué un moviment important per integrar els nouvinguts a través dels casaments: les noces entre barcelonines i personal de la cort, soldats i tots aquells qui viatjaven amb les tropes van passar a ser molt habituals

    Quan el 1711 l’arxiduc va haver de sortir cap a Alemanya per ser nomenat emperador romanogermànic, ja que el seu germà Josep I havia mort sobtadament i no tenia descendència, va deixar la seva esposa, la bella Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, com la seva representant a Catalunya i als territoris hispànics. Per primera vegada, una dona ocupava el lloc de lloctinent de Catalunya. Una situació que va durar poc: el març del 1713, l’emperadriu i tota la cort van marxar cap a Viena. Amb l’evacuació de la ciutat de la cort de l’arxiduc, se’n van anar bona part de les dones que s’havien aparellat amb cortesans i soldats estrangers. Teresa de Montaner, Gertrudis Sans, Abba Copons o Gertrudis de Lanuza van ser algunes de les que van embarcar. D’altres, no van voler abandonar una Barcelona novament assetjada. Violant de Palafox i Cardona o Teresa de Severio, la comtessa de Cirat, es van quedar en el que hauria de ser el setge més llarg i més dur de la ciutat, el del 1713 i 1714.

    Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

    Audovisual

    Performance sobre rostros de mujeres destacadas de la historia de Cataluña.

    Obra

     

    Obra sobre papel, Técnica: mixta, Medidas: 42x29 cm.

    1Autor desconegut. Segle XVIII.
    Oli sobre tela - Museu d'història Catalunya

    2Barcelona, 1710. Panel de rajoles.
    Museu de Ceràmica de Barcelona
    7Gran dia de Girona- Ramon Martí i Alsina 
    1863-64-Oli -Museu Nacional Catalunya
    Anònima del Bornet - Principi del sigle XVlllAnònima del Bornet
    Principi del sigle XVlll
    Elisabet Cristina de Brunsvic-WolfenbüttelElisabet Cristina de Brunsvic
    Wolfenbüttel
    El penò de Santa Eulalia pintat entre 1581 i 1623 oli sobre seda restauratEl penò de Santa Eulalia
    pintat entre 1581 i 1623 oli sobre seda
    Estendard de Sta Eulalia - Font 1714 Els Setge de BarcelonaEstendard de Sta Eulalia
    Font 1714 Els Setge de Barcelona
    FIGUERES Recepció-nupcialFIGUERES
    Recepció nupcial
    Grupos sociales - siglo XVlll - Mercado del BornGrupos sociales - Mercado del Born
    siglo XVlll
    Jean-François Millet 1814-1875Jean-François Millet
    1814-1875
    JOAQUIN tURIA 1847-1903Joaquin Turia
    1847-1903
    Johannes Verrnner 1664 - La sirvientaJohannes Verrnner - 1664
    La sirvienta
    MARTÍ i ALSINA El gran dia de Girona detallMARTÍ i ALSINA
    El gran dia de Girona detall
    Panel de rajoles - 1710 - Museu de Ceraámica de BarcelonaPanel de rajoles - 1710
    Museu de Ceraámica de Barcelona
    RUBENS 1638 Els horrors de la guerraRUBENS - 1638
    Els horrors de la guerra
    Santa Eulalia de BarcelonaSanta Eulalia de Barcelona
    .
    WATEAU - 1720WATEAU - 1720
    .

    Textos

    DONES AMB NOM I COGNOMS

    Patricia Gabancho “Les dones del 1714”

    Si mirem al 1714, ni tan sols la reina, Elisabet Cristina, mereix gaire atenció en els tractats d’història, aclaparats per una clara quantitat de personatges masculins. Però aleshores hi havia tantes dones com homes, i elles van viure les expectatives del nou regne, la puixança econòmica, l’angoixa de la guerra, les privacions del setge.

    L’evidència ens du a reconèixer que les dones amb prou feines han deixat rastre: sabem que van existir, sabem el que van fer i viure i amb qui, però estan encara amagades per l’ombra de l’anomia social. És tot un símptoma del seu temps. La realitat és que a les dones les esta negada la preeminència social, que és tan com dir que quedaven relegades a un paper secundari no tan sols en la memòria, que ja fora prou greu, sinó també en la realitat. Vivien la vida segurament amb la mateixa intensitat que podem fer-ho avui, però circumscrites a un món més petit, domèstic, minoritzat, supeditat a la figura masculina que les emparava. Per això, precisament, no se’n para gaire, de les heroïnes del 1714. Fem un primer pas endavant, doncs, i comencem a mirar què i qui hi ha darrere de les cortines del silenci i d’indiferència.

    ELISABET CRISTINA DE BRUNSWICK-WOLFENBÜTTEL

    Primera lloctinent i reina de Catalunya

    Es casà amb el rei Carles III de Catalunya-Aragó; el matrimoni se celebrà a Viena per poders, i personalment (1708) a Barcelona, on residí la cort. Va trobar-se amb el seu futur marit a Mataró i la boda es va celebrar a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona l’1 d’agost, va precedir u esdeveniment cultural: la primera representació d’una òpera a casa nostra, “Il più bel nome”. D’Antonio Caldara, dedicada a ella

    El 1711, mentre el seu marit Carles VI, elegit emperador, anava a residir a Viena, l’emperadriu restà a Barcelona en qualitat de lloctinent de Catalunya; el 1713, decidit l’abandó de Catalunya a les mans dels Borbó, partí també ella de Barcelona.

    L’abandonament de la causa catalana per part dels aliats va precipitar que la sobirana hagués de sortir definitivament de Barcelona, rumb a Viena, el març de 1713. La imperial parella enyoraria sempre la seva joventut mediterrània, i en la tomba d’Elisabet a Viena hi ha un gravat amb una vista de Barcelona.

    SANTA EULÀLIA

    Patrona i protectora de Barcelona Barcelona, 290 – 303

    Explica la tradició que Santa Eulàlia va néixer a les darreries del segle III a la vila de Sarrià. Educada en la doctrina cristiana, visqué a l’època de l’emperador Dioclecià en què van tenir lloc les grans persecucions contra els cristians. Eulàlia, gran defensora dels valors d’aquesta religió, s’afrontà a les autoritats per queixar-se de la situació. Per aquest motiu patí un cruel martiri i morí tan jove.

    El martiri de Santa Eulàlia ha estat glossat en nombrosos llibres d’història amb tota mena de versions i detalls. Segons la tradició cristiana, Dacià, el governador que havia nomenat Dioclecià des de Roma, davant la insistència de la santa a defensar el cristianisme i a no renunciar a la seva fe, la castigà cruelment amb tretze martiris, el mateix nombre d’anys que ella tenia en aquell moment. Finalment el governador la fa crucificar nua, a la creu en forma en forma d’aspa.

    Les seves suposades relíquies foren dipositades el 1327 a la catedral i el seu culte com a patrona de la ciutat s'estengué fins al 1637, quan, amb motiu d'una plaga de llagostes, fou nomenada la verge de la Mercè patrona de la ciutat.

    BANDERA O PENÓ DE SANTA EULÀLIA

    A partir del segle XIV o XV, l’ensenya de la ciutat serà la bandera de santa Eulàlia, un penó carmesí amb la figura de la noia a la part central amb l’aspa a la mà. A una hi ha l’escut del Consell de Cent, després reemplaçat per les quatre barres del comte de Barcelona, i l’altra banda, l’escut del Bisbat.

    Considerada bandera “invicta” i símbol de la ciutat, fou venerada per comtes i reis. Podia adoptar dues formes: el penó i la bandera. El penó, més lleuger, s’utilitzava com a estendard militar i en ocasions de perill servia per esperonar la tropa i per invocar la protecció de la patrona de la ciutat. La bandera, de grans dimensions, desfilava amb el govern municipal durant la processó de Corpus.

     El penó està impregnat d’una profunda significació històrica: l’última vegada que va sotir al balcó de la Casa de la Ciutat va ser el 24 de juliol de 1713, quan el Consell de Cent va decidir resistir davant les tropes de Felip V. D’altra banda, l’11 de setembre de 1714, en el moment de ser ferit, Rafael Casanova capitanejava les tropes de la Coronela sota el seu comandament enarborant aquesta ensenya.

    ESTENDARD DE SANTA EULÀLIA

    Amb la bandera de Santa Eulàlia a la Casa de la Ciutat, es decideix no rendir-se i iniciar la Guerra a Ultrança. Les cròniques del setge ens diuen que, al moment de penjar la bandera de Santa Eulàlia, al balcó es col·loquen ciris i llànties, com un prec de protecció a la santa.

    El fet de treure la bandera de la santa al balcó de l’Ajuntament anunciava que la ciutat estava en perill i que calia el coratge de tothom. Era una bandera reverenciada en extrem, que només era treta de la Casa de la Ciutat en casos de perill.

    En la fase crucial de la Batalla de l'11 de Setembre, fou portada al Baluard de Jonqueres per encoratjar el ferotge contraatac llançat per les tropes catalanes. Encapçalava el contraatac el Conseller en Cap de Barcelona, Rafel Casanova i Comes, i dirigia les operacions militars el General Josep Bellver, amb un contingent format per companyies del 6è Batalló de la Coronela de la Barcelona i d'altres companyies voluntàries d'altres Batallons i de l'Exèrcit de Catalunya. La Bandera era custodiada per un grup de Prohoms destacats de Ciutat, al qual s'uniren espontàniament diversos barcelonins no armats.

    LES DONES I ELS CONVENTS

    Patricia Gabancho, “Les dones del 1714”

    No era estrany que les famílies d’una certa posició tinguessin una monja o un capellà; les dones, sobre tot les dones nobles, trobaven en el convent un ambient de llibertat, fins i tot de poder si arribaven a ocupar càrrecs, que difícilment podien tenir en un matrimoni convencional. La reclusió conventual no era excessiva comparada amb el tragí de la vida domèstica, que tampoc permetia gaire llibertat de moviments. I, detall no poc important, el dot que es donava al convent o monestir era menor que el que calia aportar al matrimoni.

    La reclusió conventual no era excessiva comparada amb el tragí de la vida domèstica, que tampoc permetia gaire llibertat de moviments. I, detall no poc important, el dot que es donava al convent o monestir era menor que el que calia aportar al matrimoni. Segons com això era un argument suplementari, al qual s’ha de sumar l’ambient religiós, la devoció de les dones i l’orgull que representava consagrar-se a Déu. Tanta era la felicitat de consagrar un afilla, que la família celebrava una festa amb viandes i convidats, com si fos un banquet de noces.

    Els monestirs eren «motor econòmic» del seu entorn, i viceversa, perquè aquets establiments religiosos cobren censals i rendes de les propietats que tenen al voltant..

    MANUELA DESVALLS (La monja còmplice)

    Patricia Gabancho, “Les dones del 1714”

    L’abadessa del monestir de Vallbona és Manuela Desvalls, germana dels dos il·lustres militars d’aquest nom, el marqués de Poal, Antoni, i Manuel governador del al fortalesa de Cardona. Tots dos ja han salpat ca a l’exili vienès, però la dona, austriacista convençuda i militant, se sent ben protegida entre els murs del monestir.

    El fet de que Manuela fos germana del marquès de Poal la va posar en contacte amb la xarxa d’espionatge dels germans Lleonart. Òbviament, Manuela no pot aportar gaires contactes amb el món exterior, però es dedica amb disciplina a copiar papers, a fer circular missatges i a facilitar informació reservada a qui la requerís. El monestir era una cuirassa prou bona, de manera que després del 1714 Manuela Desvalls continua fent aquesta feina silenciosa, donant sortida a documents que aguantes la feble i declinant resistència dels catalans, sobre tot perquè al castell de Rocafort hi ha anant arribants altres nobles, a més de Francesc Castellví.

    Manuela Desvalls era una dona culta en un monestir culte: Vallbona, fundant al segle XII; tenia farmàcia i scriptorium. Com a detall de continuïtat històrica, hi és enterrada violant d’Hongria, dona de Jaume I.

    Maria Anna de Copons de Cordelles i d’Armengol ( 1687-1720)

    Es va casar en primeres núpcies amb Josep Subirà i Julià, baró d’Eroles i d’Abella, qui va participar en les Corts del 1701-1702 i del 1705-1706. Enviudà i poc després es tornà a casar amb Francesc d’Areny de Queralt i de Torralla, segon baró de Claret, membre de la Junta de Braços del 1713 i nomenat comte d’Areny pel rei Carles III. Durant el darrer setge borbònic a Barcelona era a Alella, on el comandant de la guarnició borbònica, el baró de Querchois, la visitava sovint. En una de les visites, s’assabentà que el comandant havia rebut ordres del duc de Pòpoli de marxar amb la seva tropa cap a Mataró, ja que preveia l’assalt a la ciutat .

    La seva insistència perquè no hi anés o simplement hi enviés un destacament va fer que el baró li acabés mostrant l’ordre del duc per justificar la seva partença. Aleshores Maria Anna donà avís al comerciant austriacista Salvador Lleonart, que aquella mateixa nit s’embarcà cap a Barcelona, on alertà el coronel Ermengol Amill i els seus homes, que estaven a punt de sortir cap a Mataró. També ho comunicà al govern i al comandant en cap Villarroel, que van optar per aturar l’assalt a Mataró. Arran d’una confidència, el duc de Pòpoli havia reforçat la localitat amb més de 1.300 homes, fet que hauria convertit l’expedició del coronel Amill en un fracàs sense remei.

    Més de dues centúries després l’ historiador català Santiago Albertí va definir Maria Anna de Copons com “la petita Mata-Hari”.

    L’ACTUACIÓ FEMENINA DURANT LA GUERRA

    Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

    Les dones sempre han estat en les guerres, però, en general no se les situa en els camps de batalla, tot i que, sabem que hi eren. Un destacat gruix de dones armades amb pistoles van marxar contra l’enemic i van frenar l’atac de les tropes francocastellanes. En els successius setges que va patir Barcelona, les dones van protagonitzar més d’una revolta.

    Elles també hi eren. Guarint ferits, treballant als tallers i obradors dels homes absents, portant la terra, tenint cura de la família quan els béns eren escassos i mantenint, com podien, l’economia productiva en temps deguerra. Però també acompanyant les tropes,participant en la lluita armada o movent els fils subtils de l’espionatge.

    Un destacat gruix de dones armades amb pistoles van marxar contra l’enemic i van frenar l’atac de les tropes francocastellanes. En els successius setges que va patir Barcelona, les dones van protagonitzar més d’una revolta. La primera va ser el 14 d’octubre del 1705, quan es va saber que el virrei Velasco volia executar presos austriacistes i emportar-se’n d’altres en la seva retirada de la ciutat. Feia cinc dies que l’arxiduc Carles havia entrat a Barcelona rebut per una població agraïda, que el proclamà Carles III.

    Les cròniques expliquen que l’avalot va ser promogut bàsicament per dones que cridaven: “A les armes germans, a les armes que sen aportan los presos, anem a salvar-los las vidas”. Entre els presos de les autoritats borbòniques, hi tenien fills, marits, germans i amics. Però l’episodi més significatiu va ser una vertadera revolta pensada i executada per les dones quan, sis mesos més tard, exèrcits borbònics i aliats van lliurar la batalla de Montjuïc.

    Francisca Peiró arenga als soldats quan li porten un fill mal ferit: “Deixeu-me’l veure, que sóc una mare joiosa, que tinc un fill que sap morir per la seva pàtria. Encara me’n queden dos, i estaré contenta si compleixen com aquest, i si no ho fan els sabré matar amb les meves mans”. I al fill: “Fill meu, ànims, que la teva ferida no serà mortal, i si ho és, seràs afortunat de morir per la pàtria”.

    MAGDALENA GIRALT

    Vídua del general Moragues

    Nascuda a Sort, capital del Pallars Subirà era baronessa de Bressui. La parella es va conèixer i es van casar quant ell, militar austriacista, estava destinat a la Seu d’Urgell. En 1707 Moragues té el grau de General de Batalla, el mes alt de les tropes catalanes.

    A partir del matrimoni, Magdalena Giralt participa de totes les petites maniobres conspiraves que te al seu abast: o bé ocultant gent, o ajudant-los a creuar la frontera, o si calia fent circular missatges i informacions clau.

    La senyora de Bressui, es la figura femenina més tràgica del 1714 per la seva devoció al general de batalla Josep de Moragues, a qui feia costat en tot i del qual enviudà en finalitzar la contesa, en què fou l’home més represaliat amb l’escarni públic de mantenir el seu cap durant anys en una gàbia a les portes de Barcelona amb una inscripció que recordava la seva traïció al rei Borbó.

    Magdalena Giralt, que havia conegut el general Moragues a Sort en haver estat enviat aquest per Ramon Vilana-Perlas, marquès de Rialp i personatge històric molt destacat de l’Europa d’aquell segle, a sufocar la rebel·lió dels pagesos dels seus dominis, esdevé una dona terriblement represaliada. Més enllà fins i tot de la pèrdua personal va patir també la pèrdua de la llibertat, atès que patí llargs períodes de presó, de les propietats de la família i d’aquesta família mateixa, car els fills van fugir a l’exili. No obstant, tot i que van caldre força anys per aconseguir-ho, es va mantenir ferma en la seva voluntat de donar una sepultura digna al general Moragues i cessar el terrible escarni a què fou sotmès després de la seva mort.

    MARIA ÀNGELS SALA

    Dona de Joan Kies, cònsol d’Holanda a Catalunya

    Joan Kies arriba a Barcelona a mitjans del segle XVII, atret per la vitalitat comercial de la ciutat portuària. Cap aquí s’adrecen Joan Kies i Arnold de Jäger holandesos tots dos. Gent inquieta i que acabaran embolicats en els viaranys de la política catalana.

    Dins d’aquesta estratègia que es tan social com comercial, cal posar els matrimonis dels dos holandesos, que estan tan sincronitzats com altres fets de la vida que comparteixen. Es casen amb poques setmanes de diferència. Joan Kies ho fa amb Maria Àngels Sala, d’una família noble de Sant Martí d’Arenys. La dona, una joveneta, escriu la nova a mossèn Joan Abellà, familiar seu, el 5 de desembre de 1690: “Mon germà don Joseph ajusta mon casament amb lo sr. cónsul de Olanda”. La vida de Maria Àngels Sala és d’una dimensió diferent, del tot domèstica. Com totes les dones que tractem, ha deixat un rastre impalpable, limitat a unes quantes cartes i les seves aportacions al llinatge. Per aquestes cartes sabem que Mª Àngels passa temporades a la casa de Vila-seca. “Aquesta terra me agrada mol bé, y la casa es molt bona, y fresca y alegra, pero no deixo de tenir molt desconsuelo de la ausencia del consol, que agordant la nostra armada de mar no es pogut venir”.

    La raó per la qual ella s’ha quedat a Vila-seca, és que està prenyada, que torna a estar prenyada. En 1692 escriu: “Estic prenyada de 6 mesos y un prenyat delicat que he tingut de estar dos mesos a casa sens aixir sinó per anar a missa”.

    Aquesta seqüència de parts no ens ha de sobtar, perquè Maria Àngels se sincera: “ la vida de la dona, de qualsevol dona, està marcada pel cicle de la fecunditat, regular campana, que compensa l’altíssim índex de mortalitat infantil.

    MARIA JOSEPA PIGNATELI

    La confident de l’arxiduc

    Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich, casada amb Miquel Joan de Liechenstein, comte d’Althann, es va exiliar a Viena, on es va convertir en una de les protegides de l’arxiduc Carles, nomenat emperador. El seu palau de La Favorita es va convertir en un dels cenacles de l’alta cultura a Viena. Ella era una de les poques persones que veia diàriament l’arxiduc, cosa que va generar tot tipus de rumors. Un poder que va utilitzar per ajudar un gran nombre d’exiliats catalans.

    Però qui en veritat estava unit a Carles era el seu marit, el comte d’Althann, que gràcies a aquesta familiaritat amb l’emperador, compartia amb Vilana-Perlas la direcció fàctica del “partit espanyol. A casa de l’exitosa parella sona la musica i es duen a terme conspiracions inútils.

    Maria Josepa, ja vídua, va continuar gaudint de la protecció de l’emperador, que es concretava en una generosa pensió.

    COMBATENTS DISFRESSADES DE SOLDAT

    Entre les gairebé 4.000 baixes de l'Onze de Setembre també hi havia dones

    Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

    Les dones també entraren en combat. En una de les batalles fetes al voltant de la ciutat per socórrer els assetjats, el 12 d’octubre del 1713, tres-cents vuitanta fusellers van aconseguir entrar a Barcelona creuant les línies dels assetjadors: vint-i-vuit van caure presos i vuitanta hi van morir. Cinc eren dones. Es van trobar mortes, vestides d’home, amb les armes buides a les mans i una daga a la boca. En els darrers mesos del setge i ens els darrers dies, abans que l’11 de setembre caigués la ciutat, va lluitar tothom. No solament dones, també vells i nens, fent tasques auxiliars com carregar fusells o portant menjar als llocs més arriscats.

    Hi havia dones que, exposant-se al perill, resseguien diàriament la muralla revisant l’estat de les bretxes i avisant si veien alguna cosa estranya. Davant la seva fortalesa i la necessitat d’aquesta funció, el Govern va decidir que rebrien una paga. Moltes dones van aconseguir entrar i sortir de la ciutat per portar menjar i béns. No cal dir que, a les morts per bombes caigudes i per malalties derivades de la mala alimentació i d’unes condicions sanitàries inexistents, en el cas de les dones cal sumar-hi les infeccions durant el part i la criança.

    En una situació de guerra acostuma a ser silenciat: les violacions, les vexacions i els raptes. Una mentalitat secular de domini masculí i la situació de buit de la justícia ordinària fan de les dones un dels col·lectius més vulnerables. Entre les quasi quatre mil baixes del definitiu 11 de setembre, també hi havia dones, és clar.

    EL MOMENT MÉS DUR

    Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

    Quan va començar el setge, el juliol del 1713, les institucions catalanes van concedir permís per marxar a religiosos, vells, dones i nens. Algunes dones s’hi van acollir. Les perspectives eren molt negres: sense aliments, sense combustible i sense poder atendre als ferits. Ja que el desànim, les fugues i el desig de rendiment eren previsibles, es feia necessari animar el poble a defensar la ciutat.

    Novament, les dones, des dels seus diferents espais socials, hi van tenir un paper destacat. La mística Magdalena Bolig, de Piera, defensora de la resistència fins al final, va ser consultada abans i després del setge pels consellers de la ciutat. Altres dones van mobilitzar el que tenien a mà: actes religiosos i mostres de pietisme. Vestides de negre i cobertes amb mantons, feien novenaris: durant nou dies, recorrien la ciutat en processó de filera de dos dient lletanies. A més de les processons, es van enviar en romeria donzelles pobres a Montserrat. Amb la promesa que se’ls recompensaria amb un bon dot, se’ls exigia que fessin descalces un trajecte dur amb possibles atacs de soldats.

    LA BATALLA DE MONTJUÏC

    Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

    El 13 d’abril del 1706, dos nois de vint-i-tres i vint-i-un anys van enfrontar els seus soldats: eren Felip V i l’arxiduc Carles. El duel entre els dos monarques es va lliurar prop de Barcelona: les tropes borbòniques van ser molt ràpides, però els austriacistes van respondre amb audàcia i tenacitat. Felip V, el primer rei de la dinastia borbònica al tron del regne d’Espanya, va atacar massivament Montjuïc i hi va haver forts combats a Santa Madrona.

    A la batalla, van guarir ferits, van animar els soldats aliats fos quin fos el seu origen, els van portar menjar i beure i van lluitar. Una de les dones va ser Francesca Gual, que, davant d’un fill ferit de mort, va portar la voluntat de lluita fins al límit quan va dir: “Ara hi enviaré un altre fill que em queda, i si es mor, hi aniré jo”. D’una manera insòlita, les dones van frenar l’atac borbònic.

    Hi ha un text anònim conservat a la Biblioteca de Catalunya que narra la valentia i l’heroïcitat de les dones en la seva revolta de Montjuïc. Amb el català del segle XVIII, es titula: Proesas que las barcelonesas donas han ostentat en este siti del any 1706. L’opuscle segueix amb una descripció heroica i ressalta, en més de dos-cents versos, la fortalesa de les barcelonines tot evocant Semíramis, la reina d’Assíria, guerrera i fundadora de Babilònia. “El gros Exercit de Donas deixant Casas, Patria, Fills / y com furiosas Lleonas, / pujant van per la Montanya / com lo Cervo ferit corra”. Quan se’ls demanava on anaven, segueix la crònica, algunes responien: “A morir per nostre Rey”; i d’altres, “A dar anima als Garmans”. El text explica que portaven draps i venes, i quan trobaven un ferit, el socorrien. Amb una sorprenent consciència de gènere, l’autor anònim deixa molt clar que escriu l’opuscle perquè la valentia d’aquestes dones no quedi en silenci: “Essent, com son memorables/ no es just quel Mon las ignoria”. I no hi ha quedat.

    DONA I SOCIETAT ELS OFICIS DE LES DONES

    Patricia Gabancho, “Les dones del 1714”

    La societat estava constituïda formalment per la noblesa, el clergat i la gent del poble, entre la qual hi havia pagesos, mercaders i artesans. Els gremis eren corporacions que tenien molta influència en l’economia del país. Els preus i salaris es comptaven en lliures, sous i diners. Com a moneda física només existien els diners, entre d’altres monedes; les lliures i els sous eren unitats teòriques de compte. La guerra provocà un augment del cost de la vida i de propagació de delictes que castigaren la població.

    La situació de la dona no va millorar gaire. Depenia d’un home, ja fos el seu marit, el pare o el germà de més edat, per pràcticament tot. Es passaven la major part de la seva vida criant els fills i fent feines de casa. No disposaven de representació jurídica ni civil. Eren considerades com un menor d’edat.

    Hi havia oficis de dones. Cosidores, minyones, rentadores de roba, artesanes o puntaires, aquestes darreres amb un potent mercat d’exportació cap a Castella i Cadis. Malgrat que això els hauria pogut donar una independència econòmica, es veia malament que les dones visquessin soles. La llei no ho prohibia explícitament, i per circumstancies demogràfiques hi havia un petit percentatge de dones pobres que vivien soles o sense parella, amb fills o filles, o amb altres dones, i que per tant eren caps de la seva llar. Això passava sobretot a les ciutats grans, com a Barcelona. A l’església del Pí atenien moltes dones amb aquestes característiques. De tota manera les dones que vivien soles podien despertar sospites d’estar practicant la prostitució i en aquest sentit eren una transgressió a la norma.

  • “Fils de vida” instalación-arte en vivo

    25 Noviembre 

    Biblioteca Can Mariner. (Barcelona)

    Fils de vida1 noviembre 2015Acto que se realiza desde el año 2011, en recuerdo de las víctimas fallecidas por la violencia de género del “Consell de Dones”d’Horta-Guinardó. Presidido por la regidora del distrito se hace una ofrenda floral a la escultura de la “Ventafocs” mientras se recuerdan a las víctimas fallecidas durante el año.

    Finaliza el acto cortando los hilos de la instalación “Fils de vida”, para así simbólicamente darle la libertada a la figura femenina apresada en la telaraña de hilos.

    Imágenes

    Fils de vida1 noviembre 2013Noviembre 2013 Fils de vida2 noviembre 2015Noviembre 2015 Fils de vida4 noviembre 2015Noviembre 2015 Fils de vida3 noviembre 2015Noviembre 2015 ofrenda noviembre 2015Ofrenda Noviembre 2015

  • “Yo nací libre”

    Del 19 al 30 de junio

    Centro Cívico Matas y Ramis. (Barcelona)

    FILS DE VIDA 2016 Imatge Text  La exposición “Yo nací libre” sobre las mujeres del Quijote finaliza su recorrido, por ahora, en el Centro Cívico Matas y Ramis. El grupo “Dones d’Horta” nos pidió al Centro y a mí, hacer dicha exposición como cierre y final de temporada del grupo antes de las vacaciones de verano. Dada mi relación con Matas y Ramis y debido al interés que ha generado la exposición, se consideró de gran interés que así fuera.

      Una presentación con ilustraciones de diferentes ediciones del Quijote en las que aparecen figuras femeninas, acompañó la charla en la que expuse las características correspondientes a cada personaje femenino de las pinturas expuestas.

    FILS DE VIDA 2016 montatge

  • CREACIÓN: Camino de la libertad

    Del 4 al 28 de noviembre de 2.003

    Galería María Villalba i Badía (Barcelona)

    CREACIÓN: Camino de la libertad

    "Esta exposición contribuye a conseguir que la violencia contra las mujeres y contra los cuerpos humanos en general, sea tan impensable como es impensable hoy, el canivalismo. Porque enseña a distinguir entre dos tipos muy diferentes de dolor que violentan nuestras vidas: el dolor que pade-cemos porque amamos, y el dolor que sufrimos porque lo imponen sin piedad intereses ajenos.

    El dolor que padecemos porque amamos lo expresa por ejemplo, la escultura 'Cenicienta tiene un mal sueño'': una mujer desolada, tal vez agredida, con el regazo abierto y hueco, los senos aplastados, la boca hecha un grito. Este dolor, si sabemos detenerlo a tiempo y administrarlo sin exagerar, puede llevarnos a la creación y a la libertad.

    En cambio, el que sufrimos impuesto por intereses ajenos, nos destruye implacablemente, como expresa con maestría la obra 'No a la guerra'. Saber administrar con medida el padecer que trae el amor es una libertad que genera libertad y creatividad. El otro tipo de dolor no merece mas que desaparecer de nuestras vidas, sin excusa alguna."

    María Milagros Rivera Garretas
    Catedrática de la Universidad de Barcelona, Directora del Centre de Recerca Duoda

    Obra

    DisgregacionDisgregación
    piedra arenisca
    1'24 x 0'51 x 0'41 m 1'19 x 0'61 x 0'76 m
    LibertadLibertad
    piedra arenisca
    93 x 43 x 51 cm
    El TiempoEl tiempo que creímos eterno
    piedra de Porriño
    28 x 21 x 16 cm
    Dolor NaceEl dolor nace con la vida
    piedra arenisca
    62 x 45 x 40 cm
  • DIA INTERNACIONAL DE LA MUJER TRBAJADORA: Exposición

    14 Marzo 2016 

    Centre Cívic Matas i Ramis. (Barcelona)

    Exposición de pintura Dones imaginades març 2016

    Exposición de pintura: "Dones imaginades"

    Coordinación de la exposición de los alumnos y alumnas de los talleres de pintura. Las pinturas para esta muestra tenían como protagonista la figura femenina.

    Programa

    Exposició març 2016Una vez mas y como venimos haciendo en los últimos años para conmemorar el “Día Internacional de la mujer trabajadora”, en el Centro Cívico Matas y Ramis organizamos una exposición de las alumnas y alumnos de los talleres de pintura. El tema ha de tener relación con la figura femenina. La exposición será del 14 al 31 de marzo y la inauguración el miércoles día 16 a las 19,30 h. en la sala Ignasi Vallhonesta del Centro. Las obra se entregan en la conserjería del Centro durante la tarde del viernes día 11, o bien durante la mañana del lunes día 14 de este mismo mes de marzo.

  • DIA INTERNACIONAL DE LA MUJER TRBAJADORA: instalación

    8 Marzo 2016 

    Plaça d`Eivissa. (Barcelona)

    DiaDona Pla aEivissa

    Xarxes d’esperança

    El lema: TEIXIM XARXES PER LA JUSTÍCIA DE GÈNERE fue el propuesto por el ayuntamiento de Barcelona para conmemorar el 8 de marzo Día Internacional de la Mujer en esta ocasión. Entre las actividades realizadas con este motivo por el Consell de la Dona del distrito de Horta-Guinardo, llevamos a cabo la instalación artística Xarxes d’esperança (Redes de Esperanza).

    Imágenes

     Redes de Esperanza 2Redes de Esperanza 1

  • DONES DE LA TAXONERA Cent anys d’imatges

    Del 1 al 22 de diciembre de 2015

    Centro Cívico “Taxonera” (Barcelona)

    Exposició DONES DE LA TAXONERA 2015Poder participar en la commemoració del centenari d’un barri és un motiu més que il·lusionant per posar-se a treballar.

    És per això que, quan la Teresa Torres, tècnica de Dona del nostre districte, em va proposar fer una exposició sobre La Taxonera, de seguida ho vaig tenir clar. La Taxonera és un barri del districte d’Horta-Guinardó que, com la resta de barris perifèrics de Barcelona, ha viscut una gran transformació en els darrers anys. Ja fa temps que incorporo les noves tecnologies a les meves obres i, en aquest cas, vaig optar per una tècnica que em permetés refl ectir la vida de les famílies entre els anys seixanta i setanta i, a la vegada, fer palesa l’evolució urbanística del barri.

    Es tracta d’incorporar sobre fotografi a dibuixos de la fi gura humana que aconsegueixo d’apunts del natural. A continuació, en faig una composició digital i, un cop obtinguda la imatge que desitjo, la imprimeixo en un paper adient per pintar-hi a sobre amb pintura acrílica.

    No tinc cap dubte que les dones han contribuït en gran manera al creixement dels barris i, per això, volia reconèixer el seu paper, fer visibles la seves fi gures a cada imatge. Ràpidament vaig pensar en aquelles fotografi es d’abans de l’era digital que guardem a les cases. Són els records de la nostra joventut, de la infància dels nostres fi lls, de les reunions familiars; són els testimonis dels esdeveniments assenyalats, de les festes religioses o d’aquells berenars campestres que podíem fer sense allunyar-nos massa del barri, perquè encara no havia arribat la construcció urbanística que aniria guanyant terreny a la muntanya i que acabaria amb gran part de l’arbrat.

    El punt de partida va ser reunir fotos proporcionades per dones de La Taxonera per tal de reconèixer-ne les persones i localitzar-ne els espais. Amb les seves indicacions, vaig anar recorrent els indrets que mostraven les fotografi es, tot i que de vegades el notable canvi operat en el paisatge no ho va posar fàcil. D’això es tractava, però, de mostrar-ne la transformació. Per què? Senzillament, perquè la transformació urbanística dels barris perifèrics d’una ciutat ens diu molt del progrés de les persones que els habiten.

    Ha estat un plaer veure el progrés de La Taxonera i poder-lo interpretar, per compartir-lo, a través de les imatges de l’exposició i del catàleg Dones de La Taxonera, cent anys d’imatges.

    Marisa Ordóñez.

    Televisió d'Horta-Guinardó

      "Dones de la Teixonera, cent anys d’imatges” es la muestra que se puede ver estos días en el centro cívico de la Teixonera.

    La exposición consta de una treintena de fotografías antiguas que han aportado varias mujeres del barrio. El artista Hortencia Marisa Ordóñez ha contrapuesto las imágenes viejas con las actuales y las ha combinado con sus ilustraciones.

    Obra

    La Casa del Capità del carrer Manlleu 1931 1939La Casa del Capità del carrer Manlleu (1931-1939)

    La senyora disfressada de sereno és la meva iaia. Ella ens va explicar que, després que es fes aquesta foto, van passar molts anys abans que es poguessin tornar a celebrar els carnavals. És per això que crec que la foto va ser feta probablement en temps de la Segona República Espanyola. En l’actualitat aquesta casa es conserva tal com era abans.

    Foto cedida per Mercè Cros Arranz.

    El torrent de Figuerola 1950 1955El torrent de Figuerola (1950-1955).

    Jaime Notó y Constantino Navarro, abuelo de los propietarios de la famosa fl oristería Navarro de Barcelona, limpian el torrente de Figuerola. Parte del puente que lo cruzaba, sepultado por el cambio de barrio, quedó a la vista con las obras de la Ronda.

    Foto cedida per Isabel Notó Igual.

    Cases del carrer Trueba 1950Cases del carrer Trueba (1950).

    La parte posterior de estas viviendas construidas por Tomás Igual se dedicó a huertos y jardines. Todas las casas estaban unidas y tenían su propio paso de servidumbre con un pozo de agua, del año 1924, que abastecía la fi nca. Hoy en día los descendientes aún conservan las casas y los huertos.

    Foto cedida per Isabel Notó Igual.

    Carrer General Mendoza 1950Carrer General Mendoza (1950).

    Veiem al fons el Patronat Ribas. Situat al Passeig de la Vall d’Hebron, aquest edifi ci va ser creat per uns industrials del tèxtil com a orfenat. Posteriorment es va convertir en un centre de Formació Professional i de Batxillerat i, fi nalment, va passar a ser un centre d’Ensenyament Secundari Obligatori. L’edifi ci va ser objecte de diferents plans territorials i requalifi cacions, però la lluita veïnal va salvar-lo de l’enderrocament.

    Foto cedida per Mercè Cros Arranz.

    Carrer Cardedeu 1950Carrer Cardedeu (1950).

    Els senyors que es veuen a la foto són el Félix Lázaro i el Jaume Cros, els fusters del barri. Tenien el taller a la part de dalt del carrer General Mendoza.

    Foto cedida per Mercè Cros Arranz.

    Construcció de la plaça de la Vall dHebron 1955Construcció de la plaça de la Vall d’Hebron (1955).

    La plaça original va ser construïda al mateix temps que la Residència, que és com molts veïns continuen anomenant l’Hospital de la Vall d’Hebron.

    Foto cedida per Dones Taxonera.

    Parròquia de Sant Cebrià 1960Parròquia de Sant Cebrià (1960).

    En aquell temps era tradicional celebrar les festes religioses més assenyalades, com el diumenge de Rams. Vestits amb les nostres millors gales, assistíem a l’acte religiós de la nostra parròquia, la de Sant Cebrià. Quan sortíem de l’església després de la benedicció de les palmes, venia la sessió de fotos familiars.

    Foto cedida per Dones Taxonera.

    Carrer Cortada 1960Carrer Cortada (1960).

    Les de la foto som la meva cosina Maria i jo, que els diumenges sortíem a passejar molt arreglades, com era costum aleshores.

    Foto cedida per Conchita Martínez González.

    Emplaçament de lantiga casa de Els Vienesos 1960Emplaçament de l’antiga casa de Els Vienesos (1960).

    Herta Frankel va ser una ventríloqua i titellaire que formava part de la companyia d’espectacles Els Vienesos. Van decidir instal·lar-se al nostre barri en una torre entre els carrers Santa Rosalia i Besòs, davant de la casa dels Taxonera. Expliquen que a l’Herta li agradava molt sortir a passejar per prendre el sol i, per als costums de l’època, anava bastant lleugera de roba.

    Foto cedida per Dones Taxonera.

    Carrers Cortada Isop 1961Carrers Cortada-Isop (1961).

    Encara podem trobar al barri cases de planta baixa, com les de la foto, construïdes als anys seixanta. El fet curiós és que hi ha pocs llocs des dels quals es pugui veure la silueta de la muntanya del Tibidabo al fons, a causa de la gran quantitat d’edifi cis alts que s’han anat construint.

    Foto cedida per Conchita Martínez González.

    Cap de dalt del carrer General Mendoza 1962Cap de dalt del carrer General Mendoza (1962).

    La nena més petita de la foto és la Mercè Cros, actual directora de la Llar d’infants l’Hortet, que va obrir les seves portes l’any 1983. L’Hortet és un centre on els nens poden gaudir d’un contacte directe amb la natura, ja que està situat en una de les antigues cases del barri.

    Foto cedida per Mercè Cros Arranz.

    Carrer Mare de Déu dels Àngels 1962Carrer Mare de Déu dels Àngels (1962).

    Aquestes nenes tan abrigades som les germanes Mª Rosa i Mercè Cros. Aquell any a Barcelona va caure una gran nevada, que no era una situació meteorològica gens habitual a la ciutat. Un cop passat l’ensurt inicial, vam sortir al carrer a gaudir de la neu i dels paisatges nevats que ens envoltaven.

    Foto cedida per Mercè Cros Arranz.

    El Patronat Ribas 1964El Patronat Ribas (1964).

    Loli celebra su Primera Comunión. Con ella están Jaime, Concha e Isabel. Como la Parroquia de San Cipriano de la calle Arenys era muy pequeña, posteriormente se construyó la actual Sant Cebrià, hoy junto al Centro Cívico. Todas las alumnas de la academia Man-Par tomaron su Primera Comunión en el Patronato Ribas.

    Foto cedida per Isabel Notó Igual.

    Passeig de la Vall dHebron 1964Passeig de la Vall d’Hebron (1964).

    El domingo era el día de reunión familiar. Rosa Mari y yo corremos en busca del resto de los primos para jugar en el Paseo del Valle de Hebrón. Como había poco tránsito, era un buen lugar para que los niños pudiésemos jugar sin peligro.

    Foto cedida per Isabel Notó Igual.

    Lametller del carrer Santa Rosalia 1964L’ametller del carrer Santa Rosalia (1964).

    Encara existeixen al nostre barri petits racons que es conserven igual des de fa anys. Aquest ametller del carrer Santa Rosalia n’és una mostra. Els nens de la foto som les germanes Maria Rosa i Mercè Cros, en Joan Arriaga i la Isabel Amorós, que, passats els anys, acabaria sent perruquera al barri.

    Foto cedida per Mercè Cros Arranz.

    Carrer Santa Rosalia 1964Carrer Santa Rosalia (1964).

    Una foto de nuestra calle, la de Santa Rosalía. En primer plano, mi hijo mayor Alfonso juega con el perrito de la señora que aparece detrás. Siempre nos pedía ir a verlo… Al fondo, se ve a mi marido Bartolomé con su ropa de taxista. Cuando llegamos desde Andalucía en una de las olas de inmigración, aún quedaban en el barrio muchas casas de una y dos plantas, ya que La Taxonera había sido zona de veraneo de la burguesía barcelonesa. La gran especulación urbanística de los años 60 fue llenando el paisaje de bloques de pisos y de calles estrechas.

    Foto cedida per Luisa Rodríguez Cañete.

    Carrer Arenys 1965Carrer Arenys (1965).

    Aquest és un dels carrers que, amb el temps, es convertiria en una de les principals artèries del barri. En aquest espai s’hi van construir posteriorment l’església i el Centre Cívic. La fotografi a correspon als inicis de la construcció de l’església de Sant Cebrià.

    Foto cedida per Dones Taxonera.

    Benedicció dels terrenys per a la construcció de la parròquia de Sant Cebrià 1965Benedicció dels terrenys per a la construcció de la parròquia de Sant Cebrià (1965).

    L’acte de la venda dels terrenys per a l’inici de la construcció de la parròquia de Sant Cebrià va ser tot un esdeveniment al barri. Tots els veïns ho vam viure intensament, ja que la parròquia esdevindria un dels primers llocs de trobada per a les famílies que en aquells anys començàvem a arribar a Barcelona i escollíem La Taxonera per establir-hi la nostra llar.

    Foto cedida per Dones Taxonera.

    Parròquia de Sant Cebrià en construcció 1965Parròquia de Sant Cebrià en construcció (1965).

    Com s’aprecia a la foto, la construcció de l’església es va viure amb entusiasme per part dels veïns, que volien prendre part activa en un projecte que havia de contribuir de manera important a la vida social del barri.

    Foto cedida per Dones Taxonera.

    Canalització del Passeig de la Vall dHebron 1966 1967Canalització del Passeig de la Vall d’Hebron (1966-1967).

    Mi hermana Loli y yo, juntas como siempre, nos dejamos fotografi ar encima de las grandes tuberías que se iban a usar para canalizar el paseo del Valle de Hebrón, que tantas veces hemos recorrido.

    Foto cedida per Isabel Notó Igual.

    Carrer Castellbisbal 1967Carrer Castellbisbal (1967).

    Una de les característiques distintives de La Taxonera són els seus carrers costeruts. Als nens d’aquella època, però, les pujades i baixades del carrer Castellbisbal no ens suposaven cap problema. Altra cosa devia pensar la gent gran... Per sort, ja fa alguns anys que la xarxa d’autobusos urbans facilita la nostra mobilitat.

    Foto cedida per Dones Taxonera.

    Carrer Segur 1968 1969Carrer Segur (1968-1969).

    En la foto se ve una de las procesiones que recorrían las calles del barrio. Partía de la Parroquia de Sant Cebrià y los niños se iban uniendo a ella a la altura de la calle Segur; caminábamos por distintas calles hasta regresar de nuevo a la iglesia.

    Foto cedida per Isabel Notó Igual.

    La Palma a la Parròquia de Sant Cebrià 1968La Palma a la Parròquia de Sant Cebrià (1968).

    Habíamos ido a misa a bendecir las palmas. Estoy con mis hermanos mayores, Alfonso y Luis. Recuerdo que Mossèn Francesc Lladós, fundador y primer rector de la parroquia, bendecía las palmas y los palmones en unos terrenos al aire libre que había al lado de la iglesia. Vigilaba que estuviésemos todos los vecinos; repasaba y volvía a repasar con los ojos. En aquellos años la parroquia de Sant Cebrià fue un verdadero centro dinamizador y de encuentro para los vecinos del barrio, hasta que en 1995 se inauguró el Centre Cívic de La Taxonera.

    Foto cedida per Maite Díaz Rodríguez.

    Passejant per la Vall dHebron 1970Passejant per la Vall d’Hebron (1970).

    Un domingo de invierno, como tantos otros, paseando en triciclo y bicicletas con dos de mis hermanos, Luis y Alfonso, por el Valle de Hebrón, que era un terreno muy llano ideal para las bicis. Los niños siempre en pantalón corto, aunque fuera invierno. En la foto estamos enfrente del mercado de la Vall d’Hebron y al lado de la Bòbila Carmen, una fábrica de tejas fundada en 1903 que ya está cerrada. Actualmente en esos terrenos se están construyendo equipamientos.

    Foto cedida per Maite Díaz Rodríguez.

    Diumenge de Rams al barri 1972Diumenge de Rams al barri (1972).

    Mi hija Maite y mi hijo Luis posando para la foto del día de la Palma. Van vestidos muy elegantes, como era tradición entonces para conmemorar una fi esta tan señalada. En aquella época adornábamos las palmas de las niñas con rosarios de azúcar en rosa y en blanco; los niños lucían sus palmones con ornamentos brillantes plateados y azules.

    Foto cedida per Luisa Rodríguez Cañete.

    El parc de la Vall dHebron 1975El parc de la Vall d’Hebron (1975).

    Familiares y amigos pasando el día en el campo. No nos hacía falta ir muy lejos, ya que en aquellos años aún no había comenzado el auge de la construcción urbanística. Estos terrenos ahora corresponden al parque del Valle de Hebrón. Al fondo vemos el edifi cio de la Maternidad de la Residencia, que es como muchos vecinos seguimos llamando en la actualidad al Centro Hospitalario de la Vall d’Hebron.

    Foto cedida per Justi Barroso Cantero.

    Berenant a la Vall dHebron 1975Berenant a la Vall d’Hebron (1975).

    Tania y yo esperando la parejita. Vanesa no tardaría en llegar... ¡El Valle de Hebrón parece la selva! Pero para nosotros era un magnífi co lugar de correrías y meriendas campestres. Mucho ha cambiado el paisaje desde entonces…

    Foto cedida per Justi Barroso Cantero.

    Panoràmica del barri 1980Panoràmica del barri (1980).

    Estoy en la foto con mis dos hijas y una sobrina. Se puede apreciar el gran cambio urbanístico que ha experimentado el barrio. En aquella época, muchos días de fi esta los pasábamos por los alrededores del barrio, donde nos podíamos reunir para comer o merendar y los niños corríamos y jugábamos sin descanso.

    Foto cedida per Justi Barroso Cantero.

    Primera Comunió a la Parròquia de Sant Cebrià 1984Primera Comunió a la Parròquia de Sant Cebrià (1984).

    Las cuatro nietas posando con nuestra yaya el día de la Primera Comunión, que celebramos en la parroquia de Sant Cebrià de nuestro barrio. Era una ceremonia religiosa que, sobre todo las niñas, esperábamos con mucha ilusión, probablemente por el precioso vestido blanco que nuestras madres nos compraban o confeccionaban. Al fondo, vemos el solar donde posteriormente se construyó el actual Centro Cívico de La Taxonera.

    Foto cedida per Justi Barroso Cantero.

    pdf verCátalogo

  • Dones plurals dones singulars

    Del 30 Octubre al 28 Noviembre de 1.998

    Librería Pròleg. (Barcelona)

    Dones Plurals1998

    Dones plurals, dones singulars es un intenso viaje por la diversidad de rostros, formas, contornos,colores, ideas y experiencias, en las que mucha de nosotras nos reconocemos. Nacida de la fuerza y la tenacidad de una mujer que ha querido luchar por su singularidad, nos transmite en cada apunte, en cada escultura, una parte de sí misma, i a la vez, un reflejo de una obra abierta y plural. I así, mientras muchas de nosotras intentamos dibujar con nuestras acciones la alegría y el respeto por la diferencia, ella consigue modelar, esculpir, CREAR, i dar permanencia con una aparente simplicidad, aquello que conforma la riqueza de nuestras vivencias compartidas desde la pluralidad.

    Olga Arisó (Referent de la Dona)
    Districte d’Horta Guinardó Ayuntament de Barcelona

    Obra

    ....

  • El Cuerpo, Materia y Sentimiento

    Agosto de 2.000

    Iglesia de El Vilar, Castellbell i el Vilar (Barcelona)

    El cos matèria i sentiment

    La serenidad de la nomenclatura de la forma cautiva al espectador en la escultura, esencialmente femenina, de Marisa Ordóñez. Una artista creadora que bucea en las interioridades del volumen para potenciar la sensualidad del entramado formal en toda su dimensión

    Exhibe formas evidentes, de gran formato, que oscilan entre la sugerencia y la sensualidad del gesto, resaltando las curvas en un entorno ágil y específico, en el que el receptáculo final está basado en la circularidad de las esencias.

    No hay lugar para la especulación, porque las curvas denotan un talante especial, sensible, denso, formado por expresionismos mediterráneos fundados en la ambivalencia y la complejidad de resultados final. Complejidad estructurada en torno a la figura central de la mujer.

    Joan Lluís Montané
    De la Asociación
    Internacional de Críticos de Arte

    Obra

    .....

    Prensa (Regio7)

    pdf ver

  • El lenguaje y el cuerpo

    Del 7 Agosto al 3 Septiembre de 2.004

    Galería María Villalba i Badía (Barcelona)

    El lenguaje del cuerpo

    Su cuerpo femenino hecho inspiración: esto es lo que evoca en mí la escultura de Marisa Ordóñez. Un cuerpo femenino que deja que la mano que esculpe diga su infinito, su trascendencia, su arte. No es casualidad que el tiempo haya conservado en la memoria de la artista esta rima de Bécquer aprendida en la infancia: "en el mar de la duda en que bogo / ni aun sé lo que creo: / ¡ sin embargo , estas ansiasme dicen / que yo llevo algo /divino aquí dentro!".

    María-Milagros Rivera Garretas
    Doctora en Historia por la Universidad de Barcelona. Profesora de Historia Medieval en la Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Barcelona. Directora del Centre de Recerca DUODA

    Obra

    .....

  • Evocaciones personales

    Del 14 al 28 Noviembre de 1.995

    Galería Nou-Cents, (Barcelona)

    Evocaciones personales 1995

    ..Materia y artista se funden, el bloque, las vetas, la dimensión tridimensional irán sugiriendo a la artista y llevándose de la mano hasta alcanzar esa nueva criatura soñada, en una verdadera simbiosis, confusión entre artista y materia. La stética de los grandes maestros es punto de referencia en sus obras, aunque acepte nuevos caminos y ella busque el suyo... Aunque admira la belleza renacentista, quieres descubrir como otros grandes maestros la belleza en orígenes más lejanos.

    Maria Mateo
    Revistart, nº 8 1995

    Críticas y comentarios

    La búsqueda de la belleza y la austeridad

    Existen artistas que son muy barrocos y complejos. Para expresar aquello en lo que creen utilizan todo tipo de recursos y medios que encuentran a su alcance. Hay otros creadores que prefieren lograr una síntesis de los mismos, eliminando todo lo superfluo y abandonando los detalles más ingenuos. A esta segunda categoría de artistas pertenece la escultora Marisa Ordóñez. Su obra muestra todas las posibilidades de expresión de la belleza, no sólo de la belleza formal exterior sino también de las aplicaciones de la belleza interior de las cosas y de las personas. Un concepto de la belleza que expresa el mejor camino que hay que seguir para conseguir encontrar el sentido de las cosas. Una explicación que no es compleja sino directa. La belleza no necesita adornos, sino que se muestra tal como es. Pero, en el caso de Marisa Ordóñez el concepto de belleza es también una actitud o estado del alma humana.

    Utiliza para expresar formalmente el concepto de lo bello la figura de la mujer. Profundiza en la belleza neoclásica y renacentista de la misma. Pero no sólo se interesa por la mujer occidental o la mujer universal vista según los cánones europeos del arte. Marisa Ordóñez también esquematiza la escultura, buscando expresar con el mínimo de formas geométricas posible el contorno y la superficie de la forma, dentro de un planteamiento entre neo-cubista y neo-expresionista, a medio camino entre Picasso y Henry Moore.

    En los inicios trabajaba las piezas individualmente, no incluyéndolas en series para, más tarde, plantearse auténticas series temáticas, desarrollando el concepto, dado que lo aborda desde distintos planteamientos.

    Marisa Ordóñez trabaja con una gran diversidad de formatos y materiales: madera, mármol, alabastro, fundamentalmente. Prefiere los materiales naturales frente a los elaborados por el hombre o manipulados, en un afán de utilizar los instrumentos y materiales de la naturaleza.

    Joan Lluís Montané
    -Crítico de arte-

     

    Presentación del catálogo Evocaciones personales

    Marisa, a quien conozco desde niña, nació dotada de un alma delicada y sensible, y con carácter y tesón. Virtudes, creo, que ayudarán mucho a la artista. Y sobre todo pasión.

    Materia y artista se funden, el bloque, las vetas, la dimensión tridimensional, irán sugiriendo a la artista y llevándose de la mano hasta alcanzar esa nueva criatura soñada, en una verdadera simbiosis, confusión entre artista y materia.

    La estética de los grandes maestros es punto de refencia en sus obras, aunque acepte nuevos caminos y ella busque el suyo. “La belleza, la armonía, la gracia que quería Platón, también en el arte, son canon para su vida artística.

    Aunque admira la belleza renacentista, quiere descubrir como otros grandes maestros la belleza en orígenes más lejanos, el arte primitivo, como podemos apreciar sobre todo en obras en madera.

    En su obra vemos un equilibrio entre la fuerza y la sensualidad de las curvas y la mórbida calidad del mármol. Como mujer sensible, delicada e inmersa en el mundo, sus tallas nos hablan de autoafirmación, energía, delicadeza y personalidad de la misma mujer.

    Aquella niña que hace ya años trazaba palotes y ensartaba sus primeros dibujos, realizó su sueño de la infancia, y a los que tenemos la suerte de contemplar sus creaciones nos hace también soñar rincones de quietud, belleza y nuevos caminos del arte.

    JVICTORINO BERZOSA, Septiembre 1995
    Columnista del diario La Región de Galicia

    Obra

    Buenos dias tristeza Buenos dias tristeza
    madera
    72 x 38 x 5 cm
    La Nana La nana
    mármol blanco de Macael
    37 x 24 x 28 cm
    UranoYGea Urano y Gea
    mármol blanco de Macael
    51 x 38 x 15 cm
    Madre e Hijo Madre e hijo
    mármol
    36 x 25 x 16 cm
  • Exposición de dibujo y escultura

    Del 5 al 10 Abril de 1.994

    Cercle Artístic de Sant Lluc. (Barcelona)

    Exposicion Cercle Artístic de Sant Lluc 1994

    Especial dedicación presta esta artista, a la estética y a la geometría, aspectos que influyen de forma determinante en su forma de trabajar la materia. La escultura que realiza esta inscrita en un realismo aliviado de detalles que le permite alcanzar la máxima simplificación poniendo de relieve formas rotundas con precisiones geométricas en su tratamiento.

    Sus figuras, partiendo de una serena construcción, apuntan actitudes anímicas potenciadoras de la creatividad que le impulsan a realizar un tratamiento esquemático de la obra. Juega en ocasiones con el corte de las superficies y las calidades propias del mármol para acentuar el carácter de la construcción, la riqueza de matices y la pureza de líneas. Una obra, la de Marisa Ordóñez, basada en la realidad, pero actual y que denota que la artista sabe lo que no quiere hacer.

    José E. Perallón
    Revista de las artes MARTE.
    Barcelona 1994

    Obra

    .....

  • Exposición de esculturas

    Del 15 al 30 Junio de 1.995

    Caixa de Galicia. O Barco de Valdeorras.(Orense)

    Caixa Galicia Junio 1995 1

    Caixa Galicia Junio 1995 2En el aula de cultura de Caixa Galicia expuso sus esculturas Marisa Ordóñez. De una amplia trayectoria en Cataluña. Vive del arte y para el arte, apoyándose en su propio taller y en la enseñanza, asi como su innata capacidad para el dibujo. Su escultura está inscrita en un realismo aliviado de detalles que le permite alcanzar la máxima simplificación.

    Pilar de la Sierra
    REVISTART. Revista de las Artes nº 5, 1995

    Obra

    Supervivientes Supervivientes  
    mármol de Almeria
    51 x 38 x 15 cm
    Meditacion Meditación
    bronce
    36 x 30 x 28 cm
    Esperando Marinero Esperando al marinero
    bronce
    37 x 28 x 25 cm

    Publicaciones

    La Region 17-6-1995 Valdeorras1995 exp caixa Galicia

  • Forma y Pensamiento

    Del 27 de noviembre de 2.001 al 4 de enero de 2.002

    Galería María Villalba i Badía (Barcelona)

    Forma y Pensamiento

    "... Sin arrogancia y sin violencia alguna, las obras van haciendo mella según se miran, hasta sorprender de pronto a la espectadora o al espectador porque han tocado un lugar imprevisto de su sensibilidad, y en él han decidido quedarse. A mi me afectó profundamente la presencia casi endiablada en todas o casi todas las obras del padecer, o sea, del padecimiento creador o poético que es el traer algo al mundo, sea una vida humana, un objeto, una fiesta, un escrito o una relación..."

    María Milagros Rivera Garretas
    Catedrática de la Universidad de Barcelona, Directora del Centre de Recerca Duoda

    "... Las esculturas de Marisa Ordóñez nacen en la realidad y avanzan hacia el volumen dejando en su camino la descripción detallista imponiéndose el ritmo curvo, las formas redondeadas. Es pura esencia transformada en formas que atraen la caricia, el dejar resbalar los dedos sobre la corporeidad marmórea..."

    A. Iscla revista Galart febrero de 2.004

    Obra

    ..............

  • Instalación artístico-sensorial

    12 Mayo 2016 

    Centre Cívic Matas i Ramis. (Barcelona)

    Instalación artístico-sensorial

      Esta instalación-performanace, se realizó en la “Fuente del Cuento” situada en el parque del Guinardó de Barcelona. La actuación tuvo como objetivo la dinamización de la energía personal a través del agua, el color y el sonido.

    Galería de imágenes