“El món femení entorn al 1714”. Exposición gráfica

Del 5 al 21Setiembre 2.014

Centre Cívic Matas i Ramis. (Barcelona)

Dones del 1714 2014 LES DONES DEL 1714

En el curt regnat de l’arxiduc Carles a Barcelona, va mostrar una certa sensibilitat per la situació de les dones. Entre el 1706 i el 1707, dictà unes ordenances militars que les protegien en temps de guerra: el rapte i la violència física serien castigats amb la pena capital. Va tenir cura també de les esposes dels soldats: si estaven amb el marit, quedaven incloses sota la jurisdicció del regiment i, si eren en un altre lloc, sota la jurisdicció militar.

D’altra banda, mentre l’arxiduc tingué la cort a Barcelona, hi hagué un moviment important per integrar els nouvinguts a través dels casaments: les noces entre barcelonines i personal de la cort, soldats i tots aquells qui viatjaven amb les tropes van passar a ser molt habituals

Quan el 1711 l’arxiduc va haver de sortir cap a Alemanya per ser nomenat emperador romanogermànic, ja que el seu germà Josep I havia mort sobtadament i no tenia descendència, va deixar la seva esposa, la bella Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, com la seva representant a Catalunya i als territoris hispànics. Per primera vegada, una dona ocupava el lloc de lloctinent de Catalunya. Una situació que va durar poc: el març del 1713, l’emperadriu i tota la cort van marxar cap a Viena. Amb l’evacuació de la ciutat de la cort de l’arxiduc, se’n van anar bona part de les dones que s’havien aparellat amb cortesans i soldats estrangers. Teresa de Montaner, Gertrudis Sans, Abba Copons o Gertrudis de Lanuza van ser algunes de les que van embarcar. D’altres, no van voler abandonar una Barcelona novament assetjada. Violant de Palafox i Cardona o Teresa de Severio, la comtessa de Cirat, es van quedar en el que hauria de ser el setge més llarg i més dur de la ciutat, el del 1713 i 1714.

Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

Audovisual

Performance sobre rostros de mujeres destacadas de la historia de Cataluña.

Obra

 

Obra sobre papel, Técnica: mixta, Medidas: 42x29 cm.

1Autor desconegut. Segle XVIII.
Oli sobre tela - Museu d'història Catalunya

2Barcelona, 1710. Panel de rajoles.
Museu de Ceràmica de Barcelona
7Gran dia de Girona- Ramon Martí i Alsina 
1863-64-Oli -Museu Nacional Catalunya
Anònima del Bornet - Principi del sigle XVlllAnònima del Bornet
Principi del sigle XVlll
Elisabet Cristina de Brunsvic-WolfenbüttelElisabet Cristina de Brunsvic
Wolfenbüttel
El penò de Santa Eulalia pintat entre 1581 i 1623 oli sobre seda restauratEl penò de Santa Eulalia
pintat entre 1581 i 1623 oli sobre seda
Estendard de Sta Eulalia - Font 1714 Els Setge de BarcelonaEstendard de Sta Eulalia
Font 1714 Els Setge de Barcelona
FIGUERES Recepció-nupcialFIGUERES
Recepció nupcial
Grupos sociales - siglo XVlll - Mercado del BornGrupos sociales - Mercado del Born
siglo XVlll
Jean-François Millet 1814-1875Jean-François Millet
1814-1875
JOAQUIN tURIA 1847-1903Joaquin Turia
1847-1903
Johannes Verrnner 1664 - La sirvientaJohannes Verrnner - 1664
La sirvienta
MARTÍ i ALSINA El gran dia de Girona detallMARTÍ i ALSINA
El gran dia de Girona detall
Panel de rajoles - 1710 - Museu de Ceraámica de BarcelonaPanel de rajoles - 1710
Museu de Ceraámica de Barcelona
RUBENS 1638 Els horrors de la guerraRUBENS - 1638
Els horrors de la guerra
Santa Eulalia de BarcelonaSanta Eulalia de Barcelona
.
WATEAU - 1720WATEAU - 1720
.

Textos

DONES AMB NOM I COGNOMS

Patricia Gabancho “Les dones del 1714”

Si mirem al 1714, ni tan sols la reina, Elisabet Cristina, mereix gaire atenció en els tractats d’història, aclaparats per una clara quantitat de personatges masculins. Però aleshores hi havia tantes dones com homes, i elles van viure les expectatives del nou regne, la puixança econòmica, l’angoixa de la guerra, les privacions del setge.

L’evidència ens du a reconèixer que les dones amb prou feines han deixat rastre: sabem que van existir, sabem el que van fer i viure i amb qui, però estan encara amagades per l’ombra de l’anomia social. És tot un símptoma del seu temps. La realitat és que a les dones les esta negada la preeminència social, que és tan com dir que quedaven relegades a un paper secundari no tan sols en la memòria, que ja fora prou greu, sinó també en la realitat. Vivien la vida segurament amb la mateixa intensitat que podem fer-ho avui, però circumscrites a un món més petit, domèstic, minoritzat, supeditat a la figura masculina que les emparava. Per això, precisament, no se’n para gaire, de les heroïnes del 1714. Fem un primer pas endavant, doncs, i comencem a mirar què i qui hi ha darrere de les cortines del silenci i d’indiferència.

ELISABET CRISTINA DE BRUNSWICK-WOLFENBÜTTEL

Primera lloctinent i reina de Catalunya

Es casà amb el rei Carles III de Catalunya-Aragó; el matrimoni se celebrà a Viena per poders, i personalment (1708) a Barcelona, on residí la cort. Va trobar-se amb el seu futur marit a Mataró i la boda es va celebrar a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona l’1 d’agost, va precedir u esdeveniment cultural: la primera representació d’una òpera a casa nostra, “Il più bel nome”. D’Antonio Caldara, dedicada a ella

El 1711, mentre el seu marit Carles VI, elegit emperador, anava a residir a Viena, l’emperadriu restà a Barcelona en qualitat de lloctinent de Catalunya; el 1713, decidit l’abandó de Catalunya a les mans dels Borbó, partí també ella de Barcelona.

L’abandonament de la causa catalana per part dels aliats va precipitar que la sobirana hagués de sortir definitivament de Barcelona, rumb a Viena, el març de 1713. La imperial parella enyoraria sempre la seva joventut mediterrània, i en la tomba d’Elisabet a Viena hi ha un gravat amb una vista de Barcelona.

SANTA EULÀLIA

Patrona i protectora de Barcelona Barcelona, 290 – 303

Explica la tradició que Santa Eulàlia va néixer a les darreries del segle III a la vila de Sarrià. Educada en la doctrina cristiana, visqué a l’època de l’emperador Dioclecià en què van tenir lloc les grans persecucions contra els cristians. Eulàlia, gran defensora dels valors d’aquesta religió, s’afrontà a les autoritats per queixar-se de la situació. Per aquest motiu patí un cruel martiri i morí tan jove.

El martiri de Santa Eulàlia ha estat glossat en nombrosos llibres d’història amb tota mena de versions i detalls. Segons la tradició cristiana, Dacià, el governador que havia nomenat Dioclecià des de Roma, davant la insistència de la santa a defensar el cristianisme i a no renunciar a la seva fe, la castigà cruelment amb tretze martiris, el mateix nombre d’anys que ella tenia en aquell moment. Finalment el governador la fa crucificar nua, a la creu en forma en forma d’aspa.

Les seves suposades relíquies foren dipositades el 1327 a la catedral i el seu culte com a patrona de la ciutat s'estengué fins al 1637, quan, amb motiu d'una plaga de llagostes, fou nomenada la verge de la Mercè patrona de la ciutat.

BANDERA O PENÓ DE SANTA EULÀLIA

A partir del segle XIV o XV, l’ensenya de la ciutat serà la bandera de santa Eulàlia, un penó carmesí amb la figura de la noia a la part central amb l’aspa a la mà. A una hi ha l’escut del Consell de Cent, després reemplaçat per les quatre barres del comte de Barcelona, i l’altra banda, l’escut del Bisbat.

Considerada bandera “invicta” i símbol de la ciutat, fou venerada per comtes i reis. Podia adoptar dues formes: el penó i la bandera. El penó, més lleuger, s’utilitzava com a estendard militar i en ocasions de perill servia per esperonar la tropa i per invocar la protecció de la patrona de la ciutat. La bandera, de grans dimensions, desfilava amb el govern municipal durant la processó de Corpus.

 El penó està impregnat d’una profunda significació històrica: l’última vegada que va sotir al balcó de la Casa de la Ciutat va ser el 24 de juliol de 1713, quan el Consell de Cent va decidir resistir davant les tropes de Felip V. D’altra banda, l’11 de setembre de 1714, en el moment de ser ferit, Rafael Casanova capitanejava les tropes de la Coronela sota el seu comandament enarborant aquesta ensenya.

ESTENDARD DE SANTA EULÀLIA

Amb la bandera de Santa Eulàlia a la Casa de la Ciutat, es decideix no rendir-se i iniciar la Guerra a Ultrança. Les cròniques del setge ens diuen que, al moment de penjar la bandera de Santa Eulàlia, al balcó es col·loquen ciris i llànties, com un prec de protecció a la santa.

El fet de treure la bandera de la santa al balcó de l’Ajuntament anunciava que la ciutat estava en perill i que calia el coratge de tothom. Era una bandera reverenciada en extrem, que només era treta de la Casa de la Ciutat en casos de perill.

En la fase crucial de la Batalla de l'11 de Setembre, fou portada al Baluard de Jonqueres per encoratjar el ferotge contraatac llançat per les tropes catalanes. Encapçalava el contraatac el Conseller en Cap de Barcelona, Rafel Casanova i Comes, i dirigia les operacions militars el General Josep Bellver, amb un contingent format per companyies del 6è Batalló de la Coronela de la Barcelona i d'altres companyies voluntàries d'altres Batallons i de l'Exèrcit de Catalunya. La Bandera era custodiada per un grup de Prohoms destacats de Ciutat, al qual s'uniren espontàniament diversos barcelonins no armats.

LES DONES I ELS CONVENTS

Patricia Gabancho, “Les dones del 1714”

No era estrany que les famílies d’una certa posició tinguessin una monja o un capellà; les dones, sobre tot les dones nobles, trobaven en el convent un ambient de llibertat, fins i tot de poder si arribaven a ocupar càrrecs, que difícilment podien tenir en un matrimoni convencional. La reclusió conventual no era excessiva comparada amb el tragí de la vida domèstica, que tampoc permetia gaire llibertat de moviments. I, detall no poc important, el dot que es donava al convent o monestir era menor que el que calia aportar al matrimoni.

La reclusió conventual no era excessiva comparada amb el tragí de la vida domèstica, que tampoc permetia gaire llibertat de moviments. I, detall no poc important, el dot que es donava al convent o monestir era menor que el que calia aportar al matrimoni. Segons com això era un argument suplementari, al qual s’ha de sumar l’ambient religiós, la devoció de les dones i l’orgull que representava consagrar-se a Déu. Tanta era la felicitat de consagrar un afilla, que la família celebrava una festa amb viandes i convidats, com si fos un banquet de noces.

Els monestirs eren «motor econòmic» del seu entorn, i viceversa, perquè aquets establiments religiosos cobren censals i rendes de les propietats que tenen al voltant..

MANUELA DESVALLS (La monja còmplice)

Patricia Gabancho, “Les dones del 1714”

L’abadessa del monestir de Vallbona és Manuela Desvalls, germana dels dos il·lustres militars d’aquest nom, el marqués de Poal, Antoni, i Manuel governador del al fortalesa de Cardona. Tots dos ja han salpat ca a l’exili vienès, però la dona, austriacista convençuda i militant, se sent ben protegida entre els murs del monestir.

El fet de que Manuela fos germana del marquès de Poal la va posar en contacte amb la xarxa d’espionatge dels germans Lleonart. Òbviament, Manuela no pot aportar gaires contactes amb el món exterior, però es dedica amb disciplina a copiar papers, a fer circular missatges i a facilitar informació reservada a qui la requerís. El monestir era una cuirassa prou bona, de manera que després del 1714 Manuela Desvalls continua fent aquesta feina silenciosa, donant sortida a documents que aguantes la feble i declinant resistència dels catalans, sobre tot perquè al castell de Rocafort hi ha anant arribants altres nobles, a més de Francesc Castellví.

Manuela Desvalls era una dona culta en un monestir culte: Vallbona, fundant al segle XII; tenia farmàcia i scriptorium. Com a detall de continuïtat històrica, hi és enterrada violant d’Hongria, dona de Jaume I.

Maria Anna de Copons de Cordelles i d’Armengol ( 1687-1720)

Es va casar en primeres núpcies amb Josep Subirà i Julià, baró d’Eroles i d’Abella, qui va participar en les Corts del 1701-1702 i del 1705-1706. Enviudà i poc després es tornà a casar amb Francesc d’Areny de Queralt i de Torralla, segon baró de Claret, membre de la Junta de Braços del 1713 i nomenat comte d’Areny pel rei Carles III. Durant el darrer setge borbònic a Barcelona era a Alella, on el comandant de la guarnició borbònica, el baró de Querchois, la visitava sovint. En una de les visites, s’assabentà que el comandant havia rebut ordres del duc de Pòpoli de marxar amb la seva tropa cap a Mataró, ja que preveia l’assalt a la ciutat .

La seva insistència perquè no hi anés o simplement hi enviés un destacament va fer que el baró li acabés mostrant l’ordre del duc per justificar la seva partença. Aleshores Maria Anna donà avís al comerciant austriacista Salvador Lleonart, que aquella mateixa nit s’embarcà cap a Barcelona, on alertà el coronel Ermengol Amill i els seus homes, que estaven a punt de sortir cap a Mataró. També ho comunicà al govern i al comandant en cap Villarroel, que van optar per aturar l’assalt a Mataró. Arran d’una confidència, el duc de Pòpoli havia reforçat la localitat amb més de 1.300 homes, fet que hauria convertit l’expedició del coronel Amill en un fracàs sense remei.

Més de dues centúries després l’ historiador català Santiago Albertí va definir Maria Anna de Copons com “la petita Mata-Hari”.

L’ACTUACIÓ FEMENINA DURANT LA GUERRA

Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

Les dones sempre han estat en les guerres, però, en general no se les situa en els camps de batalla, tot i que, sabem que hi eren. Un destacat gruix de dones armades amb pistoles van marxar contra l’enemic i van frenar l’atac de les tropes francocastellanes. En els successius setges que va patir Barcelona, les dones van protagonitzar més d’una revolta.

Elles també hi eren. Guarint ferits, treballant als tallers i obradors dels homes absents, portant la terra, tenint cura de la família quan els béns eren escassos i mantenint, com podien, l’economia productiva en temps deguerra. Però també acompanyant les tropes,participant en la lluita armada o movent els fils subtils de l’espionatge.

Un destacat gruix de dones armades amb pistoles van marxar contra l’enemic i van frenar l’atac de les tropes francocastellanes. En els successius setges que va patir Barcelona, les dones van protagonitzar més d’una revolta. La primera va ser el 14 d’octubre del 1705, quan es va saber que el virrei Velasco volia executar presos austriacistes i emportar-se’n d’altres en la seva retirada de la ciutat. Feia cinc dies que l’arxiduc Carles havia entrat a Barcelona rebut per una població agraïda, que el proclamà Carles III.

Les cròniques expliquen que l’avalot va ser promogut bàsicament per dones que cridaven: “A les armes germans, a les armes que sen aportan los presos, anem a salvar-los las vidas”. Entre els presos de les autoritats borbòniques, hi tenien fills, marits, germans i amics. Però l’episodi més significatiu va ser una vertadera revolta pensada i executada per les dones quan, sis mesos més tard, exèrcits borbònics i aliats van lliurar la batalla de Montjuïc.

Francisca Peiró arenga als soldats quan li porten un fill mal ferit: “Deixeu-me’l veure, que sóc una mare joiosa, que tinc un fill que sap morir per la seva pàtria. Encara me’n queden dos, i estaré contenta si compleixen com aquest, i si no ho fan els sabré matar amb les meves mans”. I al fill: “Fill meu, ànims, que la teva ferida no serà mortal, i si ho és, seràs afortunat de morir per la pàtria”.

MAGDALENA GIRALT

Vídua del general Moragues

Nascuda a Sort, capital del Pallars Subirà era baronessa de Bressui. La parella es va conèixer i es van casar quant ell, militar austriacista, estava destinat a la Seu d’Urgell. En 1707 Moragues té el grau de General de Batalla, el mes alt de les tropes catalanes.

A partir del matrimoni, Magdalena Giralt participa de totes les petites maniobres conspiraves que te al seu abast: o bé ocultant gent, o ajudant-los a creuar la frontera, o si calia fent circular missatges i informacions clau.

La senyora de Bressui, es la figura femenina més tràgica del 1714 per la seva devoció al general de batalla Josep de Moragues, a qui feia costat en tot i del qual enviudà en finalitzar la contesa, en què fou l’home més represaliat amb l’escarni públic de mantenir el seu cap durant anys en una gàbia a les portes de Barcelona amb una inscripció que recordava la seva traïció al rei Borbó.

Magdalena Giralt, que havia conegut el general Moragues a Sort en haver estat enviat aquest per Ramon Vilana-Perlas, marquès de Rialp i personatge històric molt destacat de l’Europa d’aquell segle, a sufocar la rebel·lió dels pagesos dels seus dominis, esdevé una dona terriblement represaliada. Més enllà fins i tot de la pèrdua personal va patir també la pèrdua de la llibertat, atès que patí llargs períodes de presó, de les propietats de la família i d’aquesta família mateixa, car els fills van fugir a l’exili. No obstant, tot i que van caldre força anys per aconseguir-ho, es va mantenir ferma en la seva voluntat de donar una sepultura digna al general Moragues i cessar el terrible escarni a què fou sotmès després de la seva mort.

MARIA ÀNGELS SALA

Dona de Joan Kies, cònsol d’Holanda a Catalunya

Joan Kies arriba a Barcelona a mitjans del segle XVII, atret per la vitalitat comercial de la ciutat portuària. Cap aquí s’adrecen Joan Kies i Arnold de Jäger holandesos tots dos. Gent inquieta i que acabaran embolicats en els viaranys de la política catalana.

Dins d’aquesta estratègia que es tan social com comercial, cal posar els matrimonis dels dos holandesos, que estan tan sincronitzats com altres fets de la vida que comparteixen. Es casen amb poques setmanes de diferència. Joan Kies ho fa amb Maria Àngels Sala, d’una família noble de Sant Martí d’Arenys. La dona, una joveneta, escriu la nova a mossèn Joan Abellà, familiar seu, el 5 de desembre de 1690: “Mon germà don Joseph ajusta mon casament amb lo sr. cónsul de Olanda”. La vida de Maria Àngels Sala és d’una dimensió diferent, del tot domèstica. Com totes les dones que tractem, ha deixat un rastre impalpable, limitat a unes quantes cartes i les seves aportacions al llinatge. Per aquestes cartes sabem que Mª Àngels passa temporades a la casa de Vila-seca. “Aquesta terra me agrada mol bé, y la casa es molt bona, y fresca y alegra, pero no deixo de tenir molt desconsuelo de la ausencia del consol, que agordant la nostra armada de mar no es pogut venir”.

La raó per la qual ella s’ha quedat a Vila-seca, és que està prenyada, que torna a estar prenyada. En 1692 escriu: “Estic prenyada de 6 mesos y un prenyat delicat que he tingut de estar dos mesos a casa sens aixir sinó per anar a missa”.

Aquesta seqüència de parts no ens ha de sobtar, perquè Maria Àngels se sincera: “ la vida de la dona, de qualsevol dona, està marcada pel cicle de la fecunditat, regular campana, que compensa l’altíssim índex de mortalitat infantil.

MARIA JOSEPA PIGNATELI

La confident de l’arxiduc

Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich, casada amb Miquel Joan de Liechenstein, comte d’Althann, es va exiliar a Viena, on es va convertir en una de les protegides de l’arxiduc Carles, nomenat emperador. El seu palau de La Favorita es va convertir en un dels cenacles de l’alta cultura a Viena. Ella era una de les poques persones que veia diàriament l’arxiduc, cosa que va generar tot tipus de rumors. Un poder que va utilitzar per ajudar un gran nombre d’exiliats catalans.

Però qui en veritat estava unit a Carles era el seu marit, el comte d’Althann, que gràcies a aquesta familiaritat amb l’emperador, compartia amb Vilana-Perlas la direcció fàctica del “partit espanyol. A casa de l’exitosa parella sona la musica i es duen a terme conspiracions inútils.

Maria Josepa, ja vídua, va continuar gaudint de la protecció de l’emperador, que es concretava en una generosa pensió.

COMBATENTS DISFRESSADES DE SOLDAT

Entre les gairebé 4.000 baixes de l'Onze de Setembre també hi havia dones

Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

Les dones també entraren en combat. En una de les batalles fetes al voltant de la ciutat per socórrer els assetjats, el 12 d’octubre del 1713, tres-cents vuitanta fusellers van aconseguir entrar a Barcelona creuant les línies dels assetjadors: vint-i-vuit van caure presos i vuitanta hi van morir. Cinc eren dones. Es van trobar mortes, vestides d’home, amb les armes buides a les mans i una daga a la boca. En els darrers mesos del setge i ens els darrers dies, abans que l’11 de setembre caigués la ciutat, va lluitar tothom. No solament dones, també vells i nens, fent tasques auxiliars com carregar fusells o portant menjar als llocs més arriscats.

Hi havia dones que, exposant-se al perill, resseguien diàriament la muralla revisant l’estat de les bretxes i avisant si veien alguna cosa estranya. Davant la seva fortalesa i la necessitat d’aquesta funció, el Govern va decidir que rebrien una paga. Moltes dones van aconseguir entrar i sortir de la ciutat per portar menjar i béns. No cal dir que, a les morts per bombes caigudes i per malalties derivades de la mala alimentació i d’unes condicions sanitàries inexistents, en el cas de les dones cal sumar-hi les infeccions durant el part i la criança.

En una situació de guerra acostuma a ser silenciat: les violacions, les vexacions i els raptes. Una mentalitat secular de domini masculí i la situació de buit de la justícia ordinària fan de les dones un dels col·lectius més vulnerables. Entre les quasi quatre mil baixes del definitiu 11 de setembre, també hi havia dones, és clar.

EL MOMENT MÉS DUR

Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

Quan va començar el setge, el juliol del 1713, les institucions catalanes van concedir permís per marxar a religiosos, vells, dones i nens. Algunes dones s’hi van acollir. Les perspectives eren molt negres: sense aliments, sense combustible i sense poder atendre als ferits. Ja que el desànim, les fugues i el desig de rendiment eren previsibles, es feia necessari animar el poble a defensar la ciutat.

Novament, les dones, des dels seus diferents espais socials, hi van tenir un paper destacat. La mística Magdalena Bolig, de Piera, defensora de la resistència fins al final, va ser consultada abans i després del setge pels consellers de la ciutat. Altres dones van mobilitzar el que tenien a mà: actes religiosos i mostres de pietisme. Vestides de negre i cobertes amb mantons, feien novenaris: durant nou dies, recorrien la ciutat en processó de filera de dos dient lletanies. A més de les processons, es van enviar en romeria donzelles pobres a Montserrat. Amb la promesa que se’ls recompensaria amb un bon dot, se’ls exigia que fessin descalces un trajecte dur amb possibles atacs de soldats.

LA BATALLA DE MONTJUÏC

Cristina Masanés (text), Eva Serra (assessorament) Revista Sàpiens núm. 138

El 13 d’abril del 1706, dos nois de vint-i-tres i vint-i-un anys van enfrontar els seus soldats: eren Felip V i l’arxiduc Carles. El duel entre els dos monarques es va lliurar prop de Barcelona: les tropes borbòniques van ser molt ràpides, però els austriacistes van respondre amb audàcia i tenacitat. Felip V, el primer rei de la dinastia borbònica al tron del regne d’Espanya, va atacar massivament Montjuïc i hi va haver forts combats a Santa Madrona.

A la batalla, van guarir ferits, van animar els soldats aliats fos quin fos el seu origen, els van portar menjar i beure i van lluitar. Una de les dones va ser Francesca Gual, que, davant d’un fill ferit de mort, va portar la voluntat de lluita fins al límit quan va dir: “Ara hi enviaré un altre fill que em queda, i si es mor, hi aniré jo”. D’una manera insòlita, les dones van frenar l’atac borbònic.

Hi ha un text anònim conservat a la Biblioteca de Catalunya que narra la valentia i l’heroïcitat de les dones en la seva revolta de Montjuïc. Amb el català del segle XVIII, es titula: Proesas que las barcelonesas donas han ostentat en este siti del any 1706. L’opuscle segueix amb una descripció heroica i ressalta, en més de dos-cents versos, la fortalesa de les barcelonines tot evocant Semíramis, la reina d’Assíria, guerrera i fundadora de Babilònia. “El gros Exercit de Donas deixant Casas, Patria, Fills / y com furiosas Lleonas, / pujant van per la Montanya / com lo Cervo ferit corra”. Quan se’ls demanava on anaven, segueix la crònica, algunes responien: “A morir per nostre Rey”; i d’altres, “A dar anima als Garmans”. El text explica que portaven draps i venes, i quan trobaven un ferit, el socorrien. Amb una sorprenent consciència de gènere, l’autor anònim deixa molt clar que escriu l’opuscle perquè la valentia d’aquestes dones no quedi en silenci: “Essent, com son memorables/ no es just quel Mon las ignoria”. I no hi ha quedat.

DONA I SOCIETAT ELS OFICIS DE LES DONES

Patricia Gabancho, “Les dones del 1714”

La societat estava constituïda formalment per la noblesa, el clergat i la gent del poble, entre la qual hi havia pagesos, mercaders i artesans. Els gremis eren corporacions que tenien molta influència en l’economia del país. Els preus i salaris es comptaven en lliures, sous i diners. Com a moneda física només existien els diners, entre d’altres monedes; les lliures i els sous eren unitats teòriques de compte. La guerra provocà un augment del cost de la vida i de propagació de delictes que castigaren la població.

La situació de la dona no va millorar gaire. Depenia d’un home, ja fos el seu marit, el pare o el germà de més edat, per pràcticament tot. Es passaven la major part de la seva vida criant els fills i fent feines de casa. No disposaven de representació jurídica ni civil. Eren considerades com un menor d’edat.

Hi havia oficis de dones. Cosidores, minyones, rentadores de roba, artesanes o puntaires, aquestes darreres amb un potent mercat d’exportació cap a Castella i Cadis. Malgrat que això els hauria pogut donar una independència econòmica, es veia malament que les dones visquessin soles. La llei no ho prohibia explícitament, i per circumstancies demogràfiques hi havia un petit percentatge de dones pobres que vivien soles o sense parella, amb fills o filles, o amb altres dones, i que per tant eren caps de la seva llar. Això passava sobretot a les ciutats grans, com a Barcelona. A l’església del Pí atenien moltes dones amb aquestes característiques. De tota manera les dones que vivien soles podien despertar sospites d’estar practicant la prostitució i en aquest sentit eren una transgressió a la norma.